DECIDEIX!

METEOR SLIM

Per Setmana Santa vaig endur-me aquest llibret que m'ha sorprès. Un dibuix de traç espontani i lliure crea un ambient pesat, però lleuger alhora. En blanc i negre aconsegueix una ambientació molt adient a la història que explica: Un bluesman autèntic que la seva vida és la guitarra i volta per tots els ambients de l'època intentant fer-se un nom. Acompanyat de whisky i de música, no aconsegueix els seus somnis i busca constantment no sap ben bé què. És el plany del blues, un plor contingut, melancòlic però precís i virtuós. El dibuix també és així: espontani, clar i fosc, ràpid però detallat quan convé. M'ha agradat. Frantz Duchazeau crea una història que t'enganxa des del començament. El protagonista provoca tota mena de sentiments: ràbia, llàstima, complaença i desesperació. Rodejat d'un ambient decadent però real, la seva vida esdevindrà un cúmul de despropòsits que es va embolicant a cada pàgina que tombes.
Una edició força acurada a càrrec de Ponent món i un format poc habitual però agradable i fàcil de llegir. L'anirem seguint.

BRUSSEL·LES

El passat 22,23 i 24 de gener vam anar a Brussel·les aprofitant els "vols barats" de Ryanair. Val a dir que aquesta ciutat no és cap cosa, té una magnífica plaça central amb uns edificis realment espectaculars i uns carrerons curiosos al voltant plens de restaurants on es mengen musclos amb patates fregides (el plat nacional i que no és cap exquisidesa gastronòmica) i poca cosa més. Tot el complex del Parlament europeu és lleig, trist, els parcs estan molt deixats i la ciutat bastant bruta... i va ploure tot el cap de setmana, però sempre va bé sortir de casa i visitar aquestes ciutats europees.
Vam visitar el Centre de la Bande Dessinée (foto); un museu dedicat al còmic belga ubicat en un edifici modernista molt bonic i amb una llibreria on hom s'hi pot passar un parell de dies mirant publicacions que aquí no es troben. El museu en sí, segueix la personalitat de la ciutat: bastant deixat, amb fotocòpies descolorides i un dit de pols als prestatges on hi havia objectes col·locats, però recull originals del genial Franquin i d'altres dibuixants belgues, i reproduccions de l'omnipresent Tintin. Li faltaria una mica d'actualització i organització. Potser la millor descoberta va ser una petita llibreria "Tropismes" d'aquelles que t'hi perdries durant hores i una "filial" (l'appartement) exclusivament dedicada al llibre infantil, juvenil i al còmic. Un lloc deliciós, molt acollidor i on vaig descobrir un llibre "les noceurs" de Brecht Evans que ha estat la perla del cap de setmana. Unes il·lustracions transparents, plenes de color i una història molt original. Val la pena!
www.tropismes.com

SORT QUE ERA MITJA, LA MARATÓ!

Diumenge 17 de gener, a les 9 del matí, surto –com molts diumenges- a buscar el diari i em trobo el Passeig 22 de juliol tallat, ple de tanques i de corredors que ja s'estaven escalfant per començar a córrer la Mitja Marató que començava a les 10 del matí. A la carretera de Matadepera hi ha un Policia Municipal i li pregunto que com ho haurem de fer els veïns de l'Antic Poble de Sant Pere per sortir de casa. Em respon que ens haurem d'esperar que acabi la cursa, cap a la una del migdia… Jo me'l miro descregut i li torno a fer la mateixa pregunta. Ell em respon que potser a 2/4 d'una ja es podrà sortir. Com que no m'ho puc creure torno a casa, al carrer Major de Sant Pere, i truco per telèfon a la Policia Municipal i els comento que com és que ens tallen totes les sortides del barri sense cap avís –ho subratllo, sense cap avís previ- i que de cop i volta no puguis sortir fins a 2/4 o la una del migdia. I si tingués un bitllet d'avió per marxar a les 12 del migdia? I si tingués un parent malalt i hi hagués d'anar ràpidament? I si, simplement, em vingués de gust sortir a visitar un amic que viu lluny? I si un avi de les residències del carrer tingués algun problema?... Per això caldria aturar una Mitja Marató? Li comento a l'interlocutor telefònic que potser es podria obrir, durant la cursa, el pont de Sant Pere i els veïns podríem sortir per allà i anar on calgués, però a l'entrada del pont hi ha "una pilona" i algú l'hauria de treure amb una clau. L'interlocutor em pregunta, a mi, si sé qui té la clau d'aquesta pilona… Més perplex encara que durant la conversa primera amb el Policia Municipal, li responc que no, que no sé qui té la clau de la "pilona" però que ell que està al quarter de la Policia Municipal sí que ho hauria de saber. Doncs no, no ho sap, i a més avui és diumenge i els que potser ho sabrien no hi són. Ens anem trobant uns quants veïns que volem sortir del barri i tornem a parlar amb un Policia, ara a l'Avinguda Puig i Cadafalch. Ningú ho ha previst. Ningú ha avisat. De cop i volta passa el cotxe escombra de la cursa i ens diu –el Policia Municipal- que si ens afanyem, abans no passi la propera volta ens obrirà les tanques i podrem sortir d'aquesta gàbia… Ens afanyem i aconseguim sortir d'aquest atzucac de manera precipitada com si ens escapéssim d'una malifeta…

PAPÀ, MAMÀ, DE GRAN VULL SER COM EL MILLET!

Aquest és un Estat singular. Mentre un jutge estrella amb vocació de Bruce Willis es dedica a engarjolar a “pressumptes” delinqüents com en Macià Alavedra, en Lluís Prenafeta, en Bartomeu Muñoz (alcalde de Santa Coloma de Gramanet), Manuel Dobarco (Regidor d’Urbanisme de Santa Coloma), Luís García -Luiggi- ... amb un desplegament mediàtic digne de Hollywood, incloent-hi l’emmanillament dels acusats i retenir-los a Madrid per si es volien fugar, altres jutges deixen en llibertat a delinqüents confessos com en Fèlix Millet i el seu col·laborador Antoni Montull que volten tranquil·lament pel carrer i van a endrapar a restaurants de categoria de la capital catalana mentre els seus “pressumptes” col·legues tasten el “ranxo” de la presó de Soto del Real.
Jo que sóc imbècil, i no entenc res, ja he dit als meus pares que quan sigui gran vull ser com aquest Fèlix Millet: durant anys ha estat vivint de puta mare, fotent la mà al calaix del Palau de la Música Catalana, col·locant a tota la seva família i amics per tot arreu on passava, viatjant a paradisos exòtics, fent negoci amb els consogres, dilapidant el prestigi familiar amb una elegància envejable, subvencionant Fundacions de partits polítics coneguts i algunes de desconeguts (PI=Àngel Colom), acceptant reconeixements públics mentre pel darrera els fotia la cartera... I quan t’enganxin només has de dir: Ai! mira quina tonteria! no volia pas fer-ho, ara ho torno tot! Aleshores tornes 3 milions d’Euros –mentre s’està comprovant que en vas fotre més de 25– i tothom diu: pobre home, tant de bo que ha fet pel país, un mal dia el té tothom!
Mentrestant, el Fèlix Millet i família esmorzen ostres amb xampany a la seva recentment remodelada casa de l’Ametlla del Vallès.
De fet, som imbècils... o no?

PRESENTACIÓ DE LA CAPSA-LLIBRE: UN ABECEDARI PER APRENDRE A VIURE

El passat dia 19 de novembre, a l'Auditori Municipal de Terrassa, es presentà la Capsa-Llibre editada en commemoració dels 40 anys de l'Escola La Roda. Va ser un acte molt emotiu, amb l'esperada trobada de gent que feia anys que no ens vèiem, que va comptar amb la col·laboració de les cançons de l'Ester Formosa i de la dansa d'en Jordi Ros, això acompanyat de parlaments de la Pilar Benejam, el Salvador Cardús (com a expare), el Pep Busquet (ànima mater de la capsa) i en Toni Poch (professor i director de l'Escola fins la seva jubilació).
L'actuació de l'Ester, a mi personalment, em va fer posar la pell de gallina amb les interpretacions de cançons de l'enyorat Ovidi Montllor, una joia poc coneguda que mereixeria un reconeixement més mediàtic.
Pel que fa a la Capsa-Llibre, crec que el resultat final va ser espectacular. És de les poques idees cares de fer i difícils (degut a la seva complexitat material i a les múltiples col·laboracions que es van haver de coordinar) però que al final ha tingut un resultat notable pel que fa a la qualitat del producte. És una publicació interessant i que no està tancada, hi haurà noves incorporacions que un dia o altre hi anirem encabint. L'aportació artística dels separadors de les lletres crec que reflexa molt bé l'esperit de La Roda: hi ha de tot, fotogrtafia, il·lustració, ceràmica, disseny... de gent de totes les edats i de múltiples tendències.
Com a mostra penjo aquesta il·lustració de l'Alba Garcia que darrerament està fent uns contes maquíssims i amb una sensibilitat especial.
Tothom qui la vulgui comprar, pot passar per l'Escola La Roda o per la Llibreria Cinta on està a la venda per la mòdica quantitat de 30 Euros, que pel què és està molt bé de preu. Espero que us animeu a comprar-la i a fullejar aquest abecedari... passareu una bona estona!

BLOTCH de BLUTCH

He acabat de llegir aquest llibret editat per "Cúpula" que m'ha interessat molt tant pel dibuix com pel guió.
L'autor, que s'anomena Blutch, explica històries curtes –de 5 pàgines– sobre un personatge que es diu Blotch.
És un dibuixant d'acudits en un diari anomenat Fluide Glacial. El ninotaire en qüestió és un ésser repugnant: cregut, racista, superb i esperpèntic que es creu millor que ningú, que no suporta als seus col·legues i que és capaç de qualsevol cosa per a tirar endavant. No suporta cap altra branca artística que no sigui la pintura o el dibuix. Ridiculitza als músics, als teatreros, als pintors abstractes i llepa el cul del seu cap i del propietari del diari d'una manera enutjant. Però tot i això no cau malament, arriba fins i tot a caure bé amb aquest posat amorf que li confereix l'autor.
Uns dibuixos atapeïts però a la vegada molt escaients al tipus de relat que s'explica. Un estil espontani però a la vegada molt controlat i una lluminositat absent que fa que retrati a la perfecció l'ambient on es mou aquest personatge.
Molt recomanable. Uns retrats càustics de les relacions personals, de l'art i dels artistes. Aquest còmic ha rebut diferents premis, entre ells el millor àlbum còmic a Angoulème l'any 2000.