dijous, 30 de desembre del 2010

TANT SI COM NO, VOTA! PERÒ VOTA SÍ!


A aquestes alçades, finals d'any, ja tenim recollits 7.800 vots, més d'un 4% del cens que pot votar a Terrassa. No és molt, però és molt!
Tenint en compte amb la precarietat de recursos amb els que ens movem i després d'unes eleccions mogudetes i d'una campanya de Nadal aclaparadora, com sempre; haver aconseguit 7.800 vots és molt. De totes maneres ens queda quasi un mes per acabar de fer campanya i aconseguir que el dia 23 de gener molta gent vagi a votar, que sigui una festa democràtica i participativa on, encara que simbòlicament, molts ciutadans de Terrassa manifestin la seva opinió sobre aquest tema que, amb l'esforç de molts, hem aconseguit que estigui al carrer i la gent en parli: la independència de Catalunya.
No cal dir que jo sóc dels que votaré que sí, però el que hauríem d'aconseguir és que anés a votar una gran quantitat de gent. Des d'aquí us convido a anar a votar el 23 de gener i que voteu que sí.

COM UN NEN AMB SABATES NOVES...

ROSALIE BLUM


Rosalie Blum és una història quotidiana contada amb sensibilitat i estètica acurada. El dibuix de Camille Jourdy és enganyosament senzill ja que domina tant el traç com el color, té una línia preciosista i un color subtil i adequat a l’ambient que vol crear. Dibuixa amb detall els escenaris on es desenvolupa la història. Sap treure partit de l’expressivitat i moviment per construir un relat de sensacions i emocions. D’aquesta manera transcorre una història curiosa amb uns personatges peculiars i ben diferents l’un de l’altre, però que amb el pas de les pàgines es van entrellaçant i creant uns vincles que seran la clau de la història. Trenca els límits de les vinyetes i escampa, per tota la pàgina, dibuixos, detalls i situacions que fan que el lector hi quedi atrapat d’una manera immediata. Barreja realitat i somni per anar descrivint els personatges: la Rosalie, una solterona enganxada a l’alcohol i que se sent perseguida per en Vincent, un perruquer que viu sota el domini aclaparador de la seva mare. Rosalie comparteix les seves sensacions amb un domador de circ frustrat, cleptòman, i que espera, en va, crear un espectacle per anar a treballar a un circ; només li falta trobar un lleó però no hi ha manera… També hi ha l’Aude, una noia que jeu tot el dia en un sofà decidint si se’n va a la fàbrica a treballar o al llit amb el cambrer del bar del barri. Les sensacions que s’extreuen de la relació de tots aquests personatges, del seu modus vivendi, les seves pors, els seus anhels i els seus amors. La història està dividida en tres volums, cadascun d’ells amb un personatge diferent com a protagonista i que expliquen la mateixa història des d’un punt de vista diferent.
En definitiva, una delícia per als degustadors de plaers mínims i alhora profunds.

dimecres, 17 de novembre del 2010

divendres, 12 de novembre del 2010

dimecres, 20 d’octubre del 2010

ARRIBA LA TARDOR!

Quan arriba la tardor tornem al recolliment, als bons propòsits, al començament de cursos, de col·leccionables, a tornar a agafar el ritme habitual; passada la disbauxa de l’estiu que la gent surt al carrer, s’acaben les reunions i tot es relaxa i podem gaudir de més temps lliure (com ha de ser!).
Aquesta tardor, però, és especial per a mi. Primer perquè ens hem decidit a reformar la casa gràcies a uns petits insectes que es diuen tèrmits i que durant anys se’ns han estat cruspint els armaris de la cuina, bastiments de portes i armaris i… sorpresa! Unes bigues de fusta, les úniques que hi havia a casa i que suportaven el quarto de bany. Per aquest motiu tenim tota la casa potes enlaire, la meitat en capses i armaris i l’altra plena d’una polseta fina i fastigosa d’un color rogenc que li dóna un toc molt particular a tooots els racons. Els nous habitants, paletes, fusters, llauners… campen per tot arreu enderrocant, picant, foradant... Òbviament hem hagut de marxar-ne i allunyar-nos nord enllà a una altra casa més civilitzada i endreçada i la família s’ha hagut de dispersar per no atabalar i molestar més del compte a les àvies que ens han acollit. Això fa que, en aquests moments no sapiguem on es troben moltes coses (aquell jersei negre que hi havia a l’armari, el llibre del Xavier Bosch que tenia a mig llegir, la calculadora del calaix del menjador, els mitjons, les bosses d’escombraries…) i genera una sensació de provisionalitat permanent que en certs moments aclapara. Només la idea de com quedarà la casa quan hagin marxat tots aquests que ara hi campen impunement ajuda a suportar-ne els inconvenients.
Segon perquè la nostra filla “petita” se n’ha anat d’Erasmus a Burdeus i això també genera un buit que només omplim de tant en tant amb converses a través de l’Skype, aquest sistema de comunicació a través d’ordinador que permet parlar i veure a l’interlocutor encara que sigui d’una manera sincopada.
Serà una tardor llaaaaaaarga, desordenada i una mica “estressant” per tots aquests temes oberts. Poc a poc ens hi anirem habituant i semblarà que sempre haguem viscut així.
De totes maneres, per no fer una entrada exclusivament personal, recomano la lectura d’una petita perla: El gat de Montmartre que ha escrit el meu germà Josep, amb unes il·lustracions molt boniques i adequades d’en Roger Olmos. Un gat que revoluciona el món de la pintura que es vivia a París a mitjan del segle passat. Molt divertit i amb una reflexió encoberta sobre el món de l’art. Busqueu-lo i compreu-lo, és clar!

divendres, 27 d’agost del 2010

dimarts, 13 d’abril del 2010

DECIDEIX!

METEOR SLIM


Per Setmana Santa vaig endur-me aquest llibret que m'ha sorprès. Un dibuix de traç espontani i lliure crea un ambient pesat, però lleuger alhora. En blanc i negre aconsegueix una ambientació molt adient a la història que explica: Un bluesman autèntic que la seva vida és la guitarra i volta per tots els ambients de l'època intentant fer-se un nom. Acompanyat de whisky i de música, no aconsegueix els seus somnis i busca constantment no sap ben bé què. És el plany del blues, un plor contingut, melancòlic però precís i virtuós. El dibuix també és així: espontani, clar i fosc, ràpid però detallat quan convé. M'ha agradat. Frantz Duchazeau crea una història que t'enganxa des del començament. El protagonista provoca tota mena de sentiments: ràbia, llàstima, complaença i desesperació. Rodejat d'un ambient decadent però real, la seva vida esdevindrà un cúmul de despropòsits que es va embolicant a cada pàgina que tombes.
Una edició força acurada a càrrec de Ponent món i un format poc habitual però agradable i fàcil de llegir. L'anirem seguint.

dilluns, 8 de febrer del 2010

BRUSSEL·LES




El passat 22,23 i 24 de gener vam anar a Brussel·les aprofitant els "vols barats" de Ryanair. Val a dir que aquesta ciutat no és cap cosa, té una magnífica plaça central amb uns edificis realment espectaculars i uns carrerons curiosos al voltant plens de restaurants on es mengen musclos amb patates fregides (el plat nacional i que no és cap exquisidesa gastronòmica) i poca cosa més. Tot el complex del Parlament europeu és lleig, trist, els parcs estan molt deixats i la ciutat bastant bruta... i va ploure tot el cap de setmana, però sempre va bé sortir de casa i visitar aquestes ciutats europees.
Vam visitar el Centre de la Bande Dessinée (foto); un museu dedicat al còmic belga ubicat en un edifici modernista molt bonic i amb una llibreria on hom s'hi pot passar un parell de dies mirant publicacions que aquí no es troben. El museu en sí, segueix la personalitat de la ciutat: bastant deixat, amb fotocòpies descolorides i un dit de pols als prestatges on hi havia objectes col·locats, però recull originals del genial Franquin i d'altres dibuixants belgues, i reproduccions de l'omnipresent Tintin. Li faltaria una mica d'actualització i organització. Potser la millor descoberta va ser una petita llibreria "Tropismes" d'aquelles que t'hi perdries durant hores i una "filial" (l'appartement) exclusivament dedicada al llibre infantil, juvenil i al còmic. Un lloc deliciós, molt acollidor i on vaig descobrir un llibre "les noceurs" de Brecht Evans que ha estat la perla del cap de setmana. Unes il·lustracions transparents, plenes de color i una història molt original. Val la pena!
www.tropismes.com

dilluns, 18 de gener del 2010

SORT QUE ERA MITJA, LA MARATÓ!

Diumenge 17 de gener, a les 9 del matí, surto –com molts diumenges- a buscar el diari i em trobo el Passeig 22 de juliol tallat, ple de tanques i de corredors que ja s'estaven escalfant per començar a córrer la Mitja Marató que començava a les 10 del matí. A la carretera de Matadepera hi ha un Policia Municipal i li pregunto que com ho haurem de fer els veïns de l'Antic Poble de Sant Pere per sortir de casa. Em respon que ens haurem d'esperar que acabi la cursa, cap a la una del migdia… Jo me'l miro descregut i li torno a fer la mateixa pregunta. Ell em respon que potser a 2/4 d'una ja es podrà sortir. Com que no m'ho puc creure torno a casa, al carrer Major de Sant Pere, i truco per telèfon a la Policia Municipal i els comento que com és que ens tallen totes les sortides del barri sense cap avís –ho subratllo, sense cap avís previ- i que de cop i volta no puguis sortir fins a 2/4 o la una del migdia. I si tingués un bitllet d'avió per marxar a les 12 del migdia? I si tingués un parent malalt i hi hagués d'anar ràpidament? I si, simplement, em vingués de gust sortir a visitar un amic que viu lluny? I si un avi de les residències del carrer tingués algun problema?... Per això caldria aturar una Mitja Marató? Li comento a l'interlocutor telefònic que potser es podria obrir, durant la cursa, el pont de Sant Pere i els veïns podríem sortir per allà i anar on calgués, però a l'entrada del pont hi ha "una pilona" i algú l'hauria de treure amb una clau. L'interlocutor em pregunta, a mi, si sé qui té la clau d'aquesta pilona… Més perplex encara que durant la conversa primera amb el Policia Municipal, li responc que no, que no sé qui té la clau de la "pilona" però que ell que està al quarter de la Policia Municipal sí que ho hauria de saber. Doncs no, no ho sap, i a més avui és diumenge i els que potser ho sabrien no hi són. Ens anem trobant uns quants veïns que volem sortir del barri i tornem a parlar amb un Policia, ara a l'Avinguda Puig i Cadafalch. Ningú ho ha previst. Ningú ha avisat. De cop i volta passa el cotxe escombra de la cursa i ens diu –el Policia Municipal- que si ens afanyem, abans no passi la propera volta ens obrirà les tanques i podrem sortir d'aquesta gàbia… Ens afanyem i aconseguim sortir d'aquest atzucac de manera precipitada com si ens escapéssim d'una malifeta…