dimecres, 20 d’octubre de 2010

ARRIBA LA TARDOR!

Quan arriba la tardor tornem al recolliment, als bons propòsits, al començament de cursos, de col·leccionables, a tornar a agafar el ritme habitual; passada la disbauxa de l’estiu que la gent surt al carrer, s’acaben les reunions i tot es relaxa i podem gaudir de més temps lliure (com ha de ser!).
Aquesta tardor, però, és especial per a mi. Primer perquè ens hem decidit a reformar la casa gràcies a uns petits insectes que es diuen tèrmits i que durant anys se’ns han estat cruspint els armaris de la cuina, bastiments de portes i armaris i… sorpresa! Unes bigues de fusta, les úniques que hi havia a casa i que suportaven el quarto de bany. Per aquest motiu tenim tota la casa potes enlaire, la meitat en capses i armaris i l’altra plena d’una polseta fina i fastigosa d’un color rogenc que li dóna un toc molt particular a tooots els racons. Els nous habitants, paletes, fusters, llauners… campen per tot arreu enderrocant, picant, foradant... Òbviament hem hagut de marxar-ne i allunyar-nos nord enllà a una altra casa més civilitzada i endreçada i la família s’ha hagut de dispersar per no atabalar i molestar més del compte a les àvies que ens han acollit. Això fa que, en aquests moments no sapiguem on es troben moltes coses (aquell jersei negre que hi havia a l’armari, el llibre del Xavier Bosch que tenia a mig llegir, la calculadora del calaix del menjador, els mitjons, les bosses d’escombraries…) i genera una sensació de provisionalitat permanent que en certs moments aclapara. Només la idea de com quedarà la casa quan hagin marxat tots aquests que ara hi campen impunement ajuda a suportar-ne els inconvenients.
Segon perquè la nostra filla “petita” se n’ha anat d’Erasmus a Burdeus i això també genera un buit que només omplim de tant en tant amb converses a través de l’Skype, aquest sistema de comunicació a través d’ordinador que permet parlar i veure a l’interlocutor encara que sigui d’una manera sincopada.
Serà una tardor llaaaaaaarga, desordenada i una mica “estressant” per tots aquests temes oberts. Poc a poc ens hi anirem habituant i semblarà que sempre haguem viscut així.
De totes maneres, per no fer una entrada exclusivament personal, recomano la lectura d’una petita perla: El gat de Montmartre que ha escrit el meu germà Josep, amb unes il·lustracions molt boniques i adequades d’en Roger Olmos. Un gat que revoluciona el món de la pintura que es vivia a París a mitjan del segle passat. Molt divertit i amb una reflexió encoberta sobre el món de l’art. Busqueu-lo i compreu-lo, és clar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada