HAITÍ, UN ANY DESPRÉS

TANT SI COM NO, VOTA! PERÒ VOTA SÍ!

A aquestes alçades, finals d'any, ja tenim recollits 7.800 vots, més d'un 4% del cens que pot votar a Terrassa. No és molt, però és molt!
Tenint en compte amb la precarietat de recursos amb els que ens movem i després d'unes eleccions mogudetes i d'una campanya de Nadal aclaparadora, com sempre; haver aconseguit 7.800 vots és molt. De totes maneres ens queda quasi un mes per acabar de fer campanya i aconseguir que el dia 23 de gener molta gent vagi a votar, que sigui una festa democràtica i participativa on, encara que simbòlicament, molts ciutadans de Terrassa manifestin la seva opinió sobre aquest tema que, amb l'esforç de molts, hem aconseguit que estigui al carrer i la gent en parli: la independència de Catalunya.
No cal dir que jo sóc dels que votaré que sí, però el que hauríem d'aconseguir és que anés a votar una gran quantitat de gent. Des d'aquí us convido a anar a votar el 23 de gener i que voteu que sí.

COM UN NEN AMB SABATES NOVES...

ROSALIE BLUM

Rosalie Blum és una història quotidiana contada amb sensibilitat i estètica acurada. El dibuix de Camille Jourdy és enganyosament senzill ja que domina tant el traç com el color, té una línia preciosista i un color subtil i adequat a l’ambient que vol crear. Dibuixa amb detall els escenaris on es desenvolupa la història. Sap treure partit de l’expressivitat i moviment per construir un relat de sensacions i emocions. D’aquesta manera transcorre una història curiosa amb uns personatges peculiars i ben diferents l’un de l’altre, però que amb el pas de les pàgines es van entrellaçant i creant uns vincles que seran la clau de la història. Trenca els límits de les vinyetes i escampa, per tota la pàgina, dibuixos, detalls i situacions que fan que el lector hi quedi atrapat d’una manera immediata. Barreja realitat i somni per anar descrivint els personatges: la Rosalie, una solterona enganxada a l’alcohol i que se sent perseguida per en Vincent, un perruquer que viu sota el domini aclaparador de la seva mare. Rosalie comparteix les seves sensacions amb un domador de circ frustrat, cleptòman, i que espera, en va, crear un espectacle per anar a treballar a un circ; només li falta trobar un lleó però no hi ha manera… També hi ha l’Aude, una noia que jeu tot el dia en un sofà decidint si se’n va a la fàbrica a treballar o al llit amb el cambrer del bar del barri. Les sensacions que s’extreuen de la relació de tots aquests personatges, del seu modus vivendi, les seves pors, els seus anhels i els seus amors. La història està dividida en tres volums, cadascun d’ells amb un personatge diferent com a protagonista i que expliquen la mateixa història des d’un punt de vista diferent.
En definitiva, una delícia per als degustadors de plaers mínims i alhora profunds.

EL BON VI DE BURDEUS

Per escoltar...

ARRIBA LA TARDOR!

Quan arriba la tardor tornem al recolliment, als bons propòsits, al començament de cursos, de col·leccionables, a tornar a agafar el ritme habitual; passada la disbauxa de l’estiu que la gent surt al carrer, s’acaben les reunions i tot es relaxa i podem gaudir de més temps lliure (com ha de ser!).
Aquesta tardor, però, és especial per a mi. Primer perquè ens hem decidit a reformar la casa gràcies a uns petits insectes que es diuen tèrmits i que durant anys se’ns han estat cruspint els armaris de la cuina, bastiments de portes i armaris i… sorpresa! Unes bigues de fusta, les úniques que hi havia a casa i que suportaven el quarto de bany. Per aquest motiu tenim tota la casa potes enlaire, la meitat en capses i armaris i l’altra plena d’una polseta fina i fastigosa d’un color rogenc que li dóna un toc molt particular a tooots els racons. Els nous habitants, paletes, fusters, llauners… campen per tot arreu enderrocant, picant, foradant... Òbviament hem hagut de marxar-ne i allunyar-nos nord enllà a una altra casa més civilitzada i endreçada i la família s’ha hagut de dispersar per no atabalar i molestar més del compte a les àvies que ens han acollit. Això fa que, en aquests moments no sapiguem on es troben moltes coses (aquell jersei negre que hi havia a l’armari, el llibre del Xavier Bosch que tenia a mig llegir, la calculadora del calaix del menjador, els mitjons, les bosses d’escombraries…) i genera una sensació de provisionalitat permanent que en certs moments aclapara. Només la idea de com quedarà la casa quan hagin marxat tots aquests que ara hi campen impunement ajuda a suportar-ne els inconvenients.
Segon perquè la nostra filla “petita” se n’ha anat d’Erasmus a Burdeus i això també genera un buit que només omplim de tant en tant amb converses a través de l’Skype, aquest sistema de comunicació a través d’ordinador que permet parlar i veure a l’interlocutor encara que sigui d’una manera sincopada.
Serà una tardor llaaaaaaarga, desordenada i una mica “estressant” per tots aquests temes oberts. Poc a poc ens hi anirem habituant i semblarà que sempre haguem viscut així.
De totes maneres, per no fer una entrada exclusivament personal, recomano la lectura d’una petita perla: El gat de Montmartre que ha escrit el meu germà Josep, amb unes il·lustracions molt boniques i adequades d’en Roger Olmos. Un gat que revoluciona el món de la pintura que es vivia a París a mitjan del segle passat. Molt divertit i amb una reflexió encoberta sobre el món de l’art. Busqueu-lo i compreu-lo, és clar!