Ara, més que mai, la independència de la Nació Catalana ha esdevingut un tema central en el debat polític del país. Això, qui ho ha aconseguit, treballant des de fa molts, molts anys, ha estat Esquerra Republicana de Catalunya. Ha aconseguit posar el títol a un debat on tota la societat, tota, hi té molt a dir i on hi ha molts punts de vista sota el mateix enunciat. Uns volen la independència per millorar la qualitat de vida; altres per preservar la llengua, la cultura, la identitat del país; altres per poder gestionar la crisi i la nació des de la proximitat…. Hi ha tantes opinions i preferències com persones. I és normal que sigui així. Tothom, des de la seva realitat personal, vol millorar, créixer i treure’s de sobre llasts que l’impedeixen aquest creixement. Per uns és la submissió a l’Estat Espanyol i Francès, per altres el sistema econòmic que ens domina, per altres la immigració… tothom des del seu punt de vista vol anar endavant i caminar cap un futur millor. La independència ha esdevingut un enunciat que molta gent creiem que pot ser el revulsiu que ens faci fer aquest pas endavant.
Però un cop hem triat l’enunciat, se’ns obre al davant un ventall ampli de camins i de mitjans de transport que hem d’escollir per arribar-hi. I aquí és on comencen les diferències: Hi ha qui vol la “independència express” –resumint-ho molt malament seria: la independència ara mateix i després ja veurem què fem–.
D’altres volen la independència “progressiva”: treballar a entitats, associacions, plataformes, col·lectius, ajuntaments, governs i gestionar la realitat, anar influint en aquesta i en la vida de la gent per aconseguir una base social que –un dia– ens permeti arribar a aquest fi.
Uns altres volen la “independència virtual” és a dir, volen voler la independència però no cal que aquesta arribi mai perquè no tenen del tot clar els beneficis que això ens portaria. El camí és el seu objectiu, el final no el tenen clar però la lluita ja els satisfà.
És bo que la gent és posi d’acord en l’enunciat (el dret a decidir, volem la independència…) però quan hem de triar el camí i el mitjà de transport vénen els problemes. Uns tenen pressa, els altres no volen córrer i els altres no tenen clar voler-hi arribar i el problema de fons és, em sembla, independència per fer què?.
Què volem aconseguir amb la independència? Què volem ser quan siguem grans, i què volem fer?
Per uns, aconseguir un Estat independent d’Espanya i França és el seu únic objectiu. D’altres l’Estat independent ha de ser una eina per a millorar la qualitat de vida, per a una progressió social cap a la igualtat i la llibertat, i d’altres només ho veuen com una “OPA” hostil sense tenir un projecte comú sinó una ambició personal.
Aquesta diversitat d’opinions, d’ambicions i de projectes és el que en podríem dir l’independentisme. I és per això que quan molta gent diu: l’independentisme ha d’anar plegat! Hom pensa… quin independentisme? Anar plegats per fer què?
A nivell municipal la cosa es complica ja que això de la independència no surt a les ordenances, i el que s’ha de gestionar són obres, cultura, escoles bressol, centres cívics, ajudes socials… i aquí és on sorgeixen les diferències. Només cal mirar els programes dels partits independentistes i veure com en molts aspectes divergeixen tant com els que no se’n declaren. Cal potenciar l’escola pública? la concertada? Cal acabar el quart cinturó, la ronda ponent o la urbanització de Can Palet de Vista Alegre? Hem de defensar el comerç de proximitat o permetre la instal·lació del Corte Inglés? Això depèn més de la visió social, de la defensa dels interessos d’uns sectors econòmics determinats. En aquests temes no podem ser “transversals”, o estàs amb uns o amb els altres, i la gestió de la realitat comporta comprometre’s, definir-se.
Des d’Esquerra Republicana de Catalunya fa molts anys que ens definim, que treballem a la ciutat. Ho fem des del carrer, vuit anys a l’oposició municipal i vuit anys participant en el govern i ho hem fet sempre tenint en compte els nostres enunciats bàsics: Des de l’esquerra, defensant els interessos dels treballadors, dels comerciants, dels petits empresaris, de la bona gent que treballa per la seva família, la seva ciutat i el seu país. Des del Republicanisme, entenent que el govern i la gestió ha de ser honest, transparent i afavorir la participació d’entitats, associacions i col·lectius que representen la societat civil i intentant comprometre’ls en aquesta governança. I des d’una visió nacional, treballant perquè la consciència col·lectiva com a nació creixi, potenciant la nostra llengua, la nostra cultura i la identitat catalana.
Pel que sembla –seguint els resultats electorals– no ens n’hem sortit, la gent no ha valorat prou la nostra feina a l’Ajuntament (i n’hem fet molta!), ens han castigat més per l’acció nacional del nostre partit i per la voluntat d’un canvi, que no pas per la feina feta a la ciutat i pel nostre projecte. Des d’Esquerra de Terrassa hem intentat sumar, crear un acord per Terrassa on s’hi ha afegit gent del món de la cultura, de l’esport i de l’acció ciutadana, no militant al partit. Hem sumat amb Reagrupament i ho vam intentar amb la CUP i Solidaritat sense èxit, però ho hem fet sempre mantenint els nostres postulats, campartint-los, intentant que l’Esquerra nacional tingui un pes específic al govern de la ciutat. I no ens n’hem sortit, no hem convençut a la gent suficient per tenir representació a l’Ajuntament.
Però ho dèiem en el nostre lema: si no fa vent, remarem. Si els vents no ens són favorables ens esforçarem per explicar millor el nostre projecte, per continuar mantenint la nostra presència en la política de la ciutat, per sumar més gent a la nostra lluita, per obrir debats i crear complicitats amb col·lectius que treballen en aquest sentit. Si alguna cosa som, és tossuts, perseverants i convençuts que la defensa dels nostres valors és la millor opció per assolir una millor qualitat de vida dels nostres conciutadans i per arribar a la independència nacional. Fent ciutat fem país i en aquesta lluita sempre hi serem!
