LA POLICIA ESTÀ AL SERVEI DELS CIUTADANS...

L'actuació dels Mossos d'Esquadra durant la manifestació dels Estudiants dimecres passat a Barcelona posa de manifest almenys dues coses:
La primera és que són els mateixos gossos amb diferent uniforme i cobrant més.
La segona és que els seus caps són una colla d'ineptes i uns cafres de l'alçada d'un campanar. Ja em direu que això de què el poder corromp és un tòpic, però si a més ets inútil, et converteixes amb un inútil corromput i això ja no s'aguanta.
Dissabte passat, pels carrers del centre de Terrassa, passejaven -aparellats- un mosso i un policia municipal. M'hi vaig acostar -no massa per si un cas- i en quin idioma parlaven? Qui ho endevini té una visita pagada al Centre de Normalització Lingüística!
El conseller Joan Saura s'està lluint amb aquesta actuació i d'altres que l'han precedit. Però no patiu, tots estan molt penedits d'haver vist el que van veure i demanen perdó a la gent si els van fer "pupa" i el director general diu que no tornarà a passar. En Xoan Saura sha d'acabar de llegir els informes que li redactin es caps de torn per a fer-se'n una idea i després ens explicarà el que va passar. Ja ho hem vist i en directe, Xoan, el que ha passat, i a qualsevol país civilitzat un inútil corromput, quan ho posa de manifest d'aquesta manera, se'l fa dimitir i dimiteix, també, qui l'ha recolzat. I els altres? ERC, PSC... qui camina amb un coix al final coixeja.
Ja ho deia en Quico Pidelaserra: La policia està al servei dels ciutadans... la continuació, vosaltres mateixos!

10 ANYS I UN DIA

La Teresa-M. Sala m'ha fet arribar un petit llibre de poesia del seu pare, l'Anton Sala Cornadó, un gran poeta i una més gran persona que vaig conèixer a Tírvia cap els anys 70. El recordo sempre somrient, un gran conversador i un inesgotable curiós sobre qualsevol matèria: la natura, la pintura, la literatura -és clar-, la història... Podíem parlar llargament sobre qualsevol tema que sempre mostrava un cantó que fins aleshores m'era desconegut. Tot un personatge per un cadell com jo en aquella època dels finals del franquisme quan ell ja albirava un final/principi d'etapa ple d'esperança, on tothom hi tindria cabuda... per això lluitava.
Com a mostra, un poema del seu llibre Suite Pirenenca publicat l'any 1972 per Edicions Mirador del Pirineu d'Andorra la Vella:

El meu país
Si a l'altra banda de la mort
em quedava el record;
si més enllà
jo podia triar,
triaria de nou
la terra que ara em cou.
Tornaria,
ben buida la cistella,
si calia,
a la terra que plora de vella,
a la terra més bella.
Em quedaria al meu país
i faria el mateix que he fet fins ara:
plantaria un avet i un somrís,
escoltaria créixer l'herba i l'aigua clara,
donaria la mà als enemics
i escapçaria el bec a les guineus.
I tots seríem rics.
I tots fórem hereus.
El meu país
és com tots els països del món:
hi neix el fum espès i gris
i al cim de les muntanyes
la neu s'hi fon;
hi ha gent de pells estranyes
i animals esquerps,
homes que són com serps
i àngels amb tronc de pi.

Si podia quedar-m'hi, no faria camí.


I aquest altre, escrit l'any 2004 i publicat en aquest llibre que he rebut titulat 10 Anys i 1 Dia en una edició personal i molt acurada.

EL NOSTRE AMOR DE CADA DIA

TINC poques coses i no les valoro,
fulles de salze a l'estiu
ombrejant-me els neguits.
Et tinc a tu, m'estimes i t'adoro.
Què hi fa que tot s'enfonsi!
Vaig a remolc d'un cigne platejat,
somni i futur i l'alta voluntat
d'un destí generós.
Un vas amb aigua clara, un paper,
un vell amic que m'explica secrets,
parigua i núvol negre, calçador,
maldecaps i alegries
i un estel que em visita cada nit,
nota i silenci brodant crits i cançó.


Llegint-lo he recordat com era l'Anton i pel que veig continua entossudit en regalar-nos mots que ens fan passar una molt bona estona, com una bona abraçada d'un amic que fa temps que no veiem. Felicitats Anton i gràcies!