dimarts, 1 de desembre del 2009

PAPÀ, MAMÀ, DE GRAN VULL SER COM EL MILLET!


Aquest és un Estat singular. Mentre un jutge estrella amb vocació de Bruce Willis es dedica a engarjolar a “pressumptes” delinqüents com en Macià Alavedra, en Lluís Prenafeta, en Bartomeu Muñoz (alcalde de Santa Coloma de Gramanet), Manuel Dobarco (Regidor d’Urbanisme de Santa Coloma), Luís García -Luiggi- ... amb un desplegament mediàtic digne de Hollywood, incloent-hi l’emmanillament dels acusats i retenir-los a Madrid per si es volien fugar, altres jutges deixen en llibertat a delinqüents confessos com en Fèlix Millet i el seu col·laborador Antoni Montull que volten tranquil·lament pel carrer i van a endrapar a restaurants de categoria de la capital catalana mentre els seus “pressumptes” col·legues tasten el “ranxo” de la presó de Soto del Real.
Jo que sóc imbècil, i no entenc res, ja he dit als meus pares que quan sigui gran vull ser com aquest Fèlix Millet: durant anys ha estat vivint de puta mare, fotent la mà al calaix del Palau de la Música Catalana, col·locant a tota la seva família i amics per tot arreu on passava, viatjant a paradisos exòtics, fent negoci amb els consogres, dilapidant el prestigi familiar amb una elegància envejable, subvencionant Fundacions de partits polítics coneguts i algunes de desconeguts (PI=Àngel Colom), acceptant reconeixements públics mentre pel darrera els fotia la cartera... I quan t’enganxin només has de dir: Ai! mira quina tonteria! no volia pas fer-ho, ara ho torno tot! Aleshores tornes 3 milions d’Euros –mentre s’està comprovant que en vas fotre més de 25– i tothom diu: pobre home, tant de bo que ha fet pel país, un mal dia el té tothom!
Mentrestant, el Fèlix Millet i família esmorzen ostres amb xampany a la seva recentment remodelada casa de l’Ametlla del Vallès.
De fet, som imbècils... o no?

PRESENTACIÓ DE LA CAPSA-LLIBRE: UN ABECEDARI PER APRENDRE A VIURE


El passat dia 19 de novembre, a l'Auditori Municipal de Terrassa, es presentà la Capsa-Llibre editada en commemoració dels 40 anys de l'Escola La Roda. Va ser un acte molt emotiu, amb l'esperada trobada de gent que feia anys que no ens vèiem, que va comptar amb la col·laboració de les cançons de l'Ester Formosa i de la dansa d'en Jordi Ros, això acompanyat de parlaments de la Pilar Benejam, el Salvador Cardús (com a expare), el Pep Busquet (ànima mater de la capsa) i en Toni Poch (professor i director de l'Escola fins la seva jubilació).
L'actuació de l'Ester, a mi personalment, em va fer posar la pell de gallina amb les interpretacions de cançons de l'enyorat Ovidi Montllor, una joia poc coneguda que mereixeria un reconeixement més mediàtic.
Pel que fa a la Capsa-Llibre, crec que el resultat final va ser espectacular. És de les poques idees cares de fer i difícils (degut a la seva complexitat material i a les múltiples col·laboracions que es van haver de coordinar) però que al final ha tingut un resultat notable pel que fa a la qualitat del producte. És una publicació interessant i que no està tancada, hi haurà noves incorporacions que un dia o altre hi anirem encabint. L'aportació artística dels separadors de les lletres crec que reflexa molt bé l'esperit de La Roda: hi ha de tot, fotogrtafia, il·lustració, ceràmica, disseny... de gent de totes les edats i de múltiples tendències.
Com a mostra penjo aquesta il·lustració de l'Alba Garcia que darrerament està fent uns contes maquíssims i amb una sensibilitat especial.
Tothom qui la vulgui comprar, pot passar per l'Escola La Roda o per la Llibreria Cinta on està a la venda per la mòdica quantitat de 30 Euros, que pel què és està molt bé de preu. Espero que us animeu a comprar-la i a fullejar aquest abecedari... passareu una bona estona!

dimecres, 21 d’octubre del 2009

BLOTCH de BLUTCH



He acabat de llegir aquest llibret editat per "Cúpula" que m'ha interessat molt tant pel dibuix com pel guió.
L'autor, que s'anomena Blutch, explica històries curtes –de 5 pàgines– sobre un personatge que es diu Blotch.
És un dibuixant d'acudits en un diari anomenat Fluide Glacial. El ninotaire en qüestió és un ésser repugnant: cregut, racista, superb i esperpèntic que es creu millor que ningú, que no suporta als seus col·legues i que és capaç de qualsevol cosa per a tirar endavant. No suporta cap altra branca artística que no sigui la pintura o el dibuix. Ridiculitza als músics, als teatreros, als pintors abstractes i llepa el cul del seu cap i del propietari del diari d'una manera enutjant. Però tot i això no cau malament, arriba fins i tot a caure bé amb aquest posat amorf que li confereix l'autor.
Uns dibuixos atapeïts però a la vegada molt escaients al tipus de relat que s'explica. Un estil espontani però a la vegada molt controlat i una lluminositat absent que fa que retrati a la perfecció l'ambient on es mou aquest personatge.
Molt recomanable. Uns retrats càustics de les relacions personals, de l'art i dels artistes. Aquest còmic ha rebut diferents premis, entre ells el millor àlbum còmic a Angoulème l'any 2000.

dimecres, 29 de juliol del 2009

40 ANYS DE LA RODA!


Ja fa quaranta anys que una colla de marrecs i una colla de mestres van començar l'aventura de l'Escola La Roda. En aquells temps anàvem al Gresol (a la Rutlla, on ara hi ha la botiga de mobles La Rotllana) i vam canviar de "cole" per anar a una escola nova que començava aleshores amb en Carles Casellas, el Dioni Puga, el Toni Poch, la Rosa Font... de "profes". Era una escola nova (tot i que els tres primers mesos vam anar al carrer Puignovell en un edifici vell mentre acabaven les obres a la carretera de Matadepera), amb mestres nous i una manera d'entendre l'ensenyament totalment diferent. Des del primer dia ens vam sentir partíceps d'aquella experiència; participàvem en la seva construcció, fèiem assemblees, anàvem d'excursió, sortíem al carrer a conèixer Terrassa, visitàvem exposicions a Galeries de Barcelona... cap dels nostres amics que anaven a d'altres escoles de Terrassa feien el que fèiem nosaltres.
També apreníem llatí, matemàtiques i francès, però a més anàvem a "la Sala Negra" on el Pep Busquet ens feia descobrir els llenguatges visuals, redactàvem diaris, viatjàvem a Banyoles per descobrir el romànic de Porqueres, les aigües sulfuroses i el "negre dissecat" del museu Darder. Apreníem d'una manera apassionant, ens transmetien la curiositat per saber coses i sense adonar-nos-en, estimàvem el nostre entorn, el nostre país, la nostra llengua...
Ja diria que cap dels que començàrem aquella aventura l'hem oblidat ni l'oblidarem.
Ara, el 2009, commemorem els 40 anys d'aquella gesta i estem preparant una publicació que farà història: "Un abecedari per aprendre a viure" on es respira aquesta experiència des de la primera a l'última pàgina. No us ho podeu perdre, serà una experiència ciutadana com ho va ser la creació de l'escola La Roda.

DISSABTE, VACANCES!!


Diumenge anem cap al Parc Natural de Les Cevennes al país veí francès. Una setmaneta de càmping i natura per carregar les piles i tornar amb energies renovades per continuar... Té molt bona pinta i si fa bon temps podrem caminar, passejar, menjar i dormir: vacances!

dimecres, 3 de juny del 2009

VISITA AL MÓN DE LA FANTASIA


Aquest darrer cap de setmana hi ha hagut, a Barcelona, el 27 Saló Internacional de Còmic de Barcelona. Com cada any, els que estem una mica “pirats” per aquest art hi hem anat a fer un volt. Només entrar ja estàs rodejat d’una mena de personatges que hom es pregunta: “on són durant la resta de l’any?”. Realment aquesta gent existeix: pell blanca, cabells llargs, samarretes negres amb dibuixos espectaculars… Amb una fal·lera inexplicable, remenen caixes de còmics antics, àlbums ja fora de circulació, comenten edicions dels anys 50 d’una editorial americana que ningú coneix o bé fan cua en un estand on un personatge desconegut signa llibres amb uns dibuixos realitzats amb una facilitat esfereïdora. Comparteixen espai amb pares despistats que acompanyen adolescents buscadors de novetats de “Manga” i noietes disfressades de ratolí amb faldilletes roses i ulls plorosos. Acostumats com estan a esperar-se als passadissos del “Zara” o altres botigues de roba, esperen pacientment que el marrec agafi tres o quatre llibrets d’aquells que es llegeixen començant pel darrere i es queixin pel preu que tenen aquestes publicacions.
Enmig de tots aquests voltem els que ens agraden els còmics i busquem un estand d’una petita editorial basca que edita coses d’una gran qualitat, els “cerveseros” (amb “carinyo”) que van directament a veure l’estand d’El Jueves o La Cúpula o els dibuixants novells que es queden bocabadats amb el material que volta per sobre els taulells.
Jo reconec que m’hi passaria hores, miro, remiro, torno a mirar i cada vegada quedo més meravellat de les històries que es publiquen i de la gran qualitat de les il·lustracions però la crisi és la crisi i no està la cosa per comprar-ne gaires de cop; es tracta d’anotar-los a la memòria i de tant en tant firar-me’n algun.
Aquest any la Carme ha triat un llibre “arrugas” del Paco Roca i a mí ja m’està bé, és una història sobre la gent gran, l’alzheimer i les residències explicada amb molta sensibilitat i amb uns dibuixos senzills i d’una gran expressivitat. Quan me l’hagi mirat amb calma ja us en parlaré.
En definitiva, una visita que recomano a tothom una vegada a l’any…

divendres, 1 de maig del 2009

TOTHOM POT SER PRESIDENT!


A l'edat que tinc, veig una mica complicat canviar de feina, però en Kap m'ha obert una possibilitat en la qual no hi havia pensat: ser president del govern!
És amb aquesta intenció que em vaig comprar aquest entretingut llibre-manual (il·lustrat) que és ple de bons i encertats consells per arribar a ser president del govern. Només té dues "pegues" la primera és que t'ha d'agradar, i la segona és que, ara com ara, has d'aconseguir que et votin i guanyis les eleccions. Ara bé, un cop ho has aconseguit, el llibre d'en Jaume Capdevila és un gran manual per manar, manar! Ens ensenya a no fer res durant quatre anys, a triar ministres inútils, a no fer el ridícul en temes de protocol, a suportar els funcionaris, a relacionar-nos (o no) amb la primera dama, a enganyar els ciutadans i manipular les eleccions sense que es noti, i a recol·locar-te bé, si, passats quatre anys, t'obliguen a plegar.

"Un yibre inpressionàn, espectaculart, dise tot lu que se ha de sabé para sert pesideng del gubern. Fa tres semanes que l'estoy yegint y lla vai per la segona pájina..." (Josep Maria Aznar, català en la intimitat)

"Un llibre? què és un llibre? Segur que és una arma de destrucció massiva..." (George W. Bush)

"Me'n podrien fer un resum de tres pàgines?" (José Montilla)

Ja veieu que se l'han llegit personatges interessants, i sembla que en Rodriguez Zapatero el va regalar a l'Obama, i el Rei n'hi ha regalat un al Sarkozy durant la visita que aquest darrer ha fet a l'Estat Espanyol. El Borbó és l'únic que no li cal llegir-lo, el seu càrrec és vitalici i hereditari i enlloc diu que cal saber llegir... Els d'Angle editorial es deuen estar forrant, i en Kap també! Si d'aquí quatre dies es presenta a les eleccions no el votéssiu! aquest s'hi passaria la vida, en sap tots els trucs!

dilluns, 6 d’abril del 2009

PER SANT JORDI, LLIBRES


Ara que s'acosta Sant Jordi, el dia que és obligat comprar, almenys, un llibre, vull parlar-ne de dos, que són en castellà i que no són "literatura" sinó això que ara anomenen "novel·les gràfiques", que avui -diumenge- he tingut temps de rellegir i remirar i trobo molt interessants.
L'un és CAFÉ BUDAPEST d'Alfonso Zapico, un dibuixant asturià que fa de "ninotaire" a La Nueva España i que ha publicat La guerre du professeur Bertenev, a França per Editions Paquet i que ve rebre el Prix BDRomanesque en el FestiBD Ville de Moulins el 2007. També ha col·laborat en un altre àlbum col·lectiu, Un jour de mai, editat també el 2007 per Paquet amb guió de Régis Hautiere.
Yechezkel Damjanich és un jove violinista jueu que viu amb la seva mare a la desolada Budapest de 1947. Un dia rep una carta des de Jerusalem del seu oncle Yosef, del que no en sap res des de fa 12 anys, i al que la seva mare no li fa gràcia sense cap raó aparent. Fugint de la misèria, ambdós arriben a Palestina en un moment polític convuls, just abans que els anglesos abandonin la regió.
L'oncle Yosef regenta el Cafè Budapest, un pintoresc local proper a la ciutat vella, on coincideixen jueus, àrbs, occidentals... Un efímer oasis d'harmonia on les notes del violí de Yechezkel no tardaran a deixar pas als obusos Davidka, les bombes àrabs, l'odi i la destrucció. El Cafè Budapest es converteix en un petit escenari on es reflexen el caos i la barbàrie presents a tot Palestina.
Uns dibuixos, senzills, frescos... però molt expressius i que reflexen sense barroquismes l'esperit de la narració i l'ambienta magistralment. http://www.astiberri.com/



I l'altre és FUEYE, un llibre d'edicions Sins entido, guanyador de la primera edició del Premio Internacional de Novela Gráfica organitzat per Fnac i Ediciones Sins entido. L'autor, Jorge González (1970, Argentina) fa més de tretze anys que viu a Catalunya i ha treballat amb Horacio Altuna i amb ell ha fet un altre llibre genial Hate Jazz editat també per Sins entido. Darrerament ha treballat també en temes d'animació.
Aquest llibre, FUEYE, és el viatge d'un vaixell que marxa d'Itàlia i navega durant 40 dies fins arribar a Buenos Aires. Allà comença la història d'Antonino i el seu fill Horacio. Viuran el procés social, polític i cultural de canvi que la immigració europea va produir a l'Argentina de principis del segle XX. Els dibuixos són molt diferents de l'anterior, aquí el traç queda fos en un fons de color i no acaba de definir l'ambient, sinó que l'insinua, l'esbossa i el alguns casos quasi ni el mostra, són unes taques que defineixen amb gran expressivitat la malenconia que traspua aquest llibre, és com si sentissis aquells acordions petits que acompanyen els tangos. Per cert, a través de la http://www.marcelomercadante.com/ podeu "descarregar-vos" la banda sonora d'aquest llibre composta per aquest músic argentí que ha col·laborat amb molts músics del país i l'estranger: Andorra, Euzkadi, Galícia... http://www.sinsentido.es/
Tots dos són molt recomanables i crec que us faran passar una bona estona tot disfrutant d'uns dibuixos realment expressius i adequats a la narració. Tenint en compte que això també és literatura, i malgrat siguin en castellà, fareu una bona compra. Els Monzó, Carme Riera, Joan Barril o Jaume Cabré ja hi sereu a temps a trobar-los qualsevol altre dia! I sinó, a finals de maig al Saló del Còmic de Barcelona, allà els trobareu.

divendres, 20 de març del 2009

LA POLICIA ESTÀ AL SERVEI DELS CIUTADANS...



L'actuació dels Mossos d'Esquadra durant la manifestació dels Estudiants dimecres passat a Barcelona posa de manifest almenys dues coses:
La primera és que són els mateixos gossos amb diferent uniforme i cobrant més.
La segona és que els seus caps són una colla d'ineptes i uns cafres de l'alçada d'un campanar. Ja em direu que això de què el poder corromp és un tòpic, però si a més ets inútil, et converteixes amb un inútil corromput i això ja no s'aguanta.
Dissabte passat, pels carrers del centre de Terrassa, passejaven -aparellats- un mosso i un policia municipal. M'hi vaig acostar -no massa per si un cas- i en quin idioma parlaven? Qui ho endevini té una visita pagada al Centre de Normalització Lingüística!
El conseller Joan Saura s'està lluint amb aquesta actuació i d'altres que l'han precedit. Però no patiu, tots estan molt penedits d'haver vist el que van veure i demanen perdó a la gent si els van fer "pupa" i el director general diu que no tornarà a passar. En Xoan Saura sha d'acabar de llegir els informes que li redactin es caps de torn per a fer-se'n una idea i després ens explicarà el que va passar. Ja ho hem vist i en directe, Xoan, el que ha passat, i a qualsevol país civilitzat un inútil corromput, quan ho posa de manifest d'aquesta manera, se'l fa dimitir i dimiteix, també, qui l'ha recolzat. I els altres? ERC, PSC... qui camina amb un coix al final coixeja.
Ja ho deia en Quico Pidelaserra: La policia està al servei dels ciutadans... la continuació, vosaltres mateixos!

dijous, 19 de març del 2009

10 ANYS I UN DIA


La Teresa-M. Sala m'ha fet arribar un petit llibre de poesia del seu pare, l'Anton Sala Cornadó, un gran poeta i una més gran persona que vaig conèixer a Tírvia cap els anys 70. El recordo sempre somrient, un gran conversador i un inesgotable curiós sobre qualsevol matèria: la natura, la pintura, la literatura -és clar-, la història... Podíem parlar llargament sobre qualsevol tema que sempre mostrava un cantó que fins aleshores m'era desconegut. Tot un personatge per un cadell com jo en aquella època dels finals del franquisme quan ell ja albirava un final/principi d'etapa ple d'esperança, on tothom hi tindria cabuda... per això lluitava.
Com a mostra, un poema del seu llibre Suite Pirenenca publicat l'any 1972 per Edicions Mirador del Pirineu d'Andorra la Vella:

El meu país
Si a l'altra banda de la mort
em quedava el record;
si més enllà
jo podia triar,
triaria de nou
la terra que ara em cou.
Tornaria,
ben buida la cistella,
si calia,
a la terra que plora de vella,
a la terra més bella.
Em quedaria al meu país
i faria el mateix que he fet fins ara:
plantaria un avet i un somrís,
escoltaria créixer l'herba i l'aigua clara,
donaria la mà als enemics
i escapçaria el bec a les guineus.
I tots seríem rics.
I tots fórem hereus.
El meu país
és com tots els països del món:
hi neix el fum espès i gris
i al cim de les muntanyes
la neu s'hi fon;
hi ha gent de pells estranyes
i animals esquerps,
homes que són com serps
i àngels amb tronc de pi.

Si podia quedar-m'hi, no faria camí.


I aquest altre, escrit l'any 2004 i publicat en aquest llibre que he rebut titulat 10 Anys i 1 Dia en una edició personal i molt acurada.

EL NOSTRE AMOR DE CADA DIA

TINC poques coses i no les valoro,
fulles de salze a l'estiu
ombrejant-me els neguits.
Et tinc a tu, m'estimes i t'adoro.
Què hi fa que tot s'enfonsi!
Vaig a remolc d'un cigne platejat,
somni i futur i l'alta voluntat
d'un destí generós.
Un vas amb aigua clara, un paper,
un vell amic que m'explica secrets,
parigua i núvol negre, calçador,
maldecaps i alegries
i un estel que em visita cada nit,
nota i silenci brodant crits i cançó.


Llegint-lo he recordat com era l'Anton i pel que veig continua entossudit en regalar-nos mots que ens fan passar una molt bona estona, com una bona abraçada d'un amic que fa temps que no veiem. Felicitats Anton i gràcies!

dijous, 22 de gener del 2009

CAP DE SETMANA A SEVILLA


Aquest cap de setmana hem estat tota la família Lluch i Cia a la Sierra de Sevilla, prop de Castilblanco de los Arroyos. No em podia imaginar que a una hora i mitja de Sevilla hi hagués aquest paisatge. Vam anar a veure el meu germà, Salvador, que feia 50 anys i la Rosalie ens va convidar a tots. Va ser una sorpresa, ell no s'ho esperava, i va quedar molt sorprès.
Un cap de setmana molt agradable en un lloc molt bonic, una finca per on hi campen cérvols i porcs senglars i ells -la comunitat on viu- crien cavalls i cabres, tenen oliveres i horts, fan formatge, pa, vi, oli... una mica com els de "Cal Brinco" però amb moltes infraestructures i unes condicions de treball com cal. Penjo una foto perquè us en feu una idea...

CRISI, QUINA CRISI?


Aportació a les campanyes publicitàries dels autobusos. Espero que el Sr. Solbes contesti amb una altra campanya dient: La crisi sí que existeix, comença a preocupar-te. Les administracions hi podrien col·laborar amb el subtítol: "Per això apujem els impostos i les tarifes energètiques" i els comerciants hi afegirien: "Tu gasta, ja ho trobaràs" No sé si amb un autobús n'hi hauria prou, potser podríem aprofitar els trens...

cap com el kap!



Sóc un addicte al bloc del dibuixant KAP. Trobo que quasi tots els dibuixos són boníssims i les idees que té les captes només mirant els seus "gargots". Us el recomano.

dijous, 8 de gener del 2009

AVUI COMENCEM!

Tot just començo a barallar-me amb aquests maleïts menús de finestretes, contrassenyes i passos previs a no sé ben bé què, però pot ser una eina interessant i intentaré tenir-la al dia...
Ja comencem amb els propòsits del canvi d'any.