lluki

LULÚ

2012-01-31T18:17:00.004+01:00

Darrerament he llegit "Lulú, mujer desnuda" d'Etienne Davodeau, editat per La Cúpula, una editorial menystinguda però que edita grans títols i d'una gran qualitat.
Es tracta de la hstòria d'una dona de 40 anys que un dia decideix marxar no sap on i deixar la seva família i els seus amics. En aquest viatge incert coneix a un home amb el qual recupera el seu somriure i els petits plaers de parlar, passejar, compartir, fer l'amor...
Una senzilla història, molt ben narrada i amb uns dibuixos excel·lents. Us la recomano!

DEFENSEM LA LLENGUA!

2011-10-17T18:40:00.003+02:00

RUC CATALÀ

2011-10-17T18:18:00.003+02:00

LA UNIÓ FA LA FORÇA

2011-07-21T13:31:00.003+02:00

INDEPENDÈNCIA PER FER QUÈ?

2011-06-09T11:42:00.001+02:00

Ara, més que mai, la independència de la Nació Catalana ha esdevingut un tema central en el debat polític del país. Això, qui ho ha aconseguit, treballant des de fa molts, molts anys, ha estat Esquerra Republicana de Catalunya. Ha aconseguit posar el títol a un debat on tota la societat, tota, hi té molt a dir i on hi ha molts punts de vista sota el mateix enunciat. Uns volen la independència per millorar la qualitat de vida; altres per preservar la llengua, la cultura, la identitat del país; altres per poder gestionar la crisi i la nació des de la proximitat…. Hi ha tantes opinions i preferències com persones. I és normal que sigui així. Tothom, des de la seva realitat personal, vol millorar, créixer i treure’s de sobre llasts que l’impedeixen aquest creixement. Per uns és la submissió a l’Estat Espanyol i Francès, per altres el sistema econòmic que ens domina, per altres la immigració… tothom des del seu punt de vista vol anar endavant i caminar cap un futur millor. La independència ha esdevingut un enunciat que molta gent creiem que pot ser el revulsiu que ens faci fer aquest pas endavant.
Però un cop hem triat l’enunciat, se’ns obre al davant un ventall ampli de camins i de mitjans de transport que hem d’escollir per arribar-hi. I aquí és on comencen les diferències: Hi ha qui vol la “independència express” –resumint-ho molt malament seria: la independència ara mateix i després ja veurem què fem–.
D’altres volen la independència “progressiva”: treballar a entitats, associacions, plataformes, col·lectius, ajuntaments, governs i gestionar la realitat, anar influint en aquesta i en la vida de la gent per aconseguir una base social que –un dia– ens permeti arribar a aquest fi.
Uns altres volen la “independència virtual” és a dir, volen voler la independència però no cal que aquesta arribi mai perquè no tenen del tot clar els beneficis que això ens portaria. El camí és el seu objectiu, el final no el tenen clar però la lluita ja els satisfà.
És bo que la gent és posi d’acord en l’enunciat (el dret a decidir, volem la independència…) però quan hem de triar el camí i el mitjà de transport vénen els problemes. Uns tenen pressa, els altres no volen córrer i els altres no tenen clar voler-hi arribar i el problema de fons és, em sembla, independència per fer què?.
Què volem aconseguir amb la independència? Què volem ser quan siguem grans, i què volem fer?
Per uns, aconseguir un Estat independent d’Espanya i França és el seu únic objectiu. D’altres l’Estat independent ha de ser una eina per a millorar la qualitat de vida, per a una progressió social cap a la igualtat i la llibertat, i d’altres només ho veuen com una “OPA” hostil sense tenir un projecte comú sinó una ambició personal.
Aquesta diversitat d’opinions, d’ambicions i de projectes és el que en podríem dir l’independentisme. I és per això que quan molta gent diu: l’independentisme ha d’anar plegat! Hom pensa… quin independentisme? Anar plegats per fer què?
A nivell municipal la cosa es complica ja que això de la independència no surt a les ordenances, i el que s’ha de gestionar són obres, cultura, escoles bressol, centres cívics, ajudes socials… i aquí és on sorgeixen les diferències. Només cal mirar els programes dels partits independentistes i veure com en molts aspectes divergeixen tant com els que no se’n declaren. Cal potenciar l’escola pública? la concertada? Cal acabar el quart cinturó, la ronda ponent o la urbanització de Can Palet de Vista Alegre? Hem de defensar el comerç de proximitat o permetre la instal·lació del Corte Inglés? Això depèn més de la visió social, de la defensa dels interessos d’uns sectors econòmics determinats. En aquests temes no podem ser “transversals”, o estàs amb uns o amb els altres, i la gestió de la realitat comporta comprometre’s, definir-se.

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya fa molts anys que ens definim, que treballem a la ciutat. Ho fem des del carrer, vuit anys a l’oposició municipal i vuit anys participant en el govern i ho hem fet sempre tenint en compte els nostres enunciats bàsics: Des de l’esquerra, defensant els interessos dels treballadors, dels comerciants, dels petits empresaris, de la bona gent que treballa per la seva família, la seva ciutat i el seu país. Des del Republicanisme, entenent que el govern i la gestió ha de ser honest, transparent i afavorir la participació d’entitats, associacions i col·lectius que representen la societat civil i intentant comprometre’ls en aquesta governança. I des d’una visió nacional, treballant perquè la consciència col·lectiva com a nació creixi, potenciant la nostra llengua, la nostra cultura i la identitat catalana.
Pel que sembla –seguint els resultats electorals– no ens n’hem sortit, la gent no ha valorat prou la nostra feina a l’Ajuntament (i n’hem fet molta!), ens han castigat més per l’acció nacional del nostre partit i per la voluntat d’un canvi, que no pas per la feina feta a la ciutat i pel nostre projecte. Des d’Esquerra de Terrassa hem intentat sumar, crear un acord per Terrassa on s’hi ha afegit gent del món de la cultura, de l’esport i de l’acció ciutadana, no militant al partit. Hem sumat amb Reagrupament i ho vam intentar amb la CUP i Solidaritat sense èxit, però ho hem fet sempre mantenint els nostres postulats, campartint-los, intentant que l’Esquerra nacional tingui un pes específic al govern de la ciutat. I no ens n’hem sortit, no hem convençut a la gent suficient per tenir representació a l’Ajuntament.
Però ho dèiem en el nostre lema: si no fa vent, remarem. Si els vents no ens són favorables ens esforçarem per explicar millor el nostre projecte, per continuar mantenint la nostra presència en la política de la ciutat, per sumar més gent a la nostra lluita, per obrir debats i crear complicitats amb col·lectius que treballen en aquest sentit. Si alguna cosa som, és tossuts, perseverants i convençuts que la defensa dels nostres valors és la millor opció per assolir una millor qualitat de vida dels nostres conciutadans i per arribar a la independència nacional. Fent ciutat fem país i en aquesta lluita sempre hi serem!

CAMPANYA D'ERC

2011-04-01T13:49:00.000+02:00

EL PUNT

2011-03-23T13:39:00.001+01:00

L'ÈXIT DE LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

2011-01-28T17:35:00.000+01:00

El passat diumenge dia 23 de gener, es celebrà a Terrassa una consulta sobre la independència de Catalunya. Aquesta consulta formava part d’una campanya que s’ha fet a molts pobles i ciutats del Principat i que no té cap altra pretensió que fer reflexionar a la gent sobre un dret fonamental que ha de tenir tota persona: el dret a decidir. Això que sembla tan bàsic, quan ho fa una ciutat es complica i quan ho fa tota una nació encara més. Si les persones podem decidir, perquè no ho pot fer una nació? Doncs sembla que això és considerat un acte de rebel·lia. I no, no ho és. És senzillament decidir què volem fer com a col·lectivitat, com ho volem fer i amb qui. Em sembla que és un dret fonamental. Ningú pot imposar per la força, i en el nostre cas va ser absolutament per la força, com hem de ser, quina llengua hem de parlar i qui ens ha de governar. Ara que ja han passat més de tres segles, crec fonamental decidir quin ha de ser el nostre futur: si hem de continuar com fins ara o bé podem decidir anar sols, decidir com han de ser les nostres escoles, la nostra sanitat, on invertim els impostos, per on han de passar els trens i les carreteres i en quina llengua volem veure el cinema o bé etiquetar els nostres productes; hem de poder posar una denúncia en català i poder decidir com ens organitzem com a poble. Això que sembla tan bàsic, és considerat per a molts un acte de rebel·lia. I no, és un acte democràtic sense cap mena d’afany d’anar en contra de ningú. Senzillament decidir què i com volem ser.
Aquesta consulta era, en aquesta línia, un primer tast. Ha estat una consulta no vinculant, sense més recursos que l’esforç de molts voluntaris que hem treballat durant més d’un any perquè es pogués dur a terme i és en aquest sentit que ha estat un èxit. Ja ha estat un èxit la seva gestació, gent d’idees i maneres de pensar molt diferents ens hem posat d’acord per a tirar-la endavant, i més de vint mil persones, voluntàriament, hi ha volgut participar. Això no és un èxit? No hem comptat amb grans mitjans ni econòmics ni de comunicació, però hem comptat amb la col·laboració de molta gent que s’ha mobilitzat per una causa del tot justa. Aquest és l’èxit. Teixir una plataforma de gent diferent però que treballem plegats per tirar endavant una idea comuna. No cal esperar que ho facin des de “dalt”. Aquest poble és sobirà –segons resa la constitució que ara mateix ens regeix– i com a tal exercim aquest dret de sobirania: decidir el què volem ser d’ara en endavant. Això que sembla tan bàsic a molts els sembla una rebequeria de malcriats. I no, cap governant ha de voler un poble mesell. Convé que la gent pensi, reflexioni i, després d’això, pugui decidir el seu futur. Només així tirarem endavant.

HAITÍ, UN ANY DESPRÉS

2011-01-12T13:50:00.001+01:00

TANT SI COM NO, VOTA! PERÒ VOTA SÍ!

2010-12-30T17:12:00.002+01:00

A aquestes alçades, finals d'any, ja tenim recollits 7.800 vots, més d'un 4% del cens que pot votar a Terrassa. No és molt, però és molt!
Tenint en compte amb la precarietat de recursos amb els que ens movem i després d'unes eleccions mogudetes i d'una campanya de Nadal aclaparadora, com sempre; haver aconseguit 7.800 vots és molt. De totes maneres ens queda quasi un mes per acabar de fer campanya i aconseguir que el dia 23 de gener molta gent vagi a votar, que sigui una festa democràtica i participativa on, encara que simbòlicament, molts ciutadans de Terrassa manifestin la seva opinió sobre aquest tema que, amb l'esforç de molts, hem aconseguit que estigui al carrer i la gent en parli: la independència de Catalunya.
No cal dir que jo sóc dels que votaré que sí, però el que hauríem d'aconseguir és que anés a votar una gran quantitat de gent. Des d'aquí us convido a anar a votar el 23 de gener i que voteu que sí.

COM UN NEN AMB SABATES NOVES...

2010-12-30T16:57:00.001+01:00

ROSALIE BLUM

2010-12-30T16:46:00.002+01:00

Rosalie Blum és una història quotidiana contada amb sensibilitat i estètica acurada. El dibuix de Camille Jourdy és enganyosament senzill ja que domina tant el traç com el color, té una línia preciosista i un color subtil i adequat a l’ambient que vol crear. Dibuixa amb detall els escenaris on es desenvolupa la història. Sap treure partit de l’expressivitat i moviment per construir un relat de sensacions i emocions. D’aquesta manera transcorre una història curiosa amb uns personatges peculiars i ben diferents l’un de l’altre, però que amb el pas de les pàgines es van entrellaçant i creant uns vincles que seran la clau de la història. Trenca els límits de les vinyetes i escampa, per tota la pàgina, dibuixos, detalls i situacions que fan que el lector hi quedi atrapat d’una manera immediata. Barreja realitat i somni per anar descrivint els personatges: la Rosalie, una solterona enganxada a l’alcohol i que se sent perseguida per en Vincent, un perruquer que viu sota el domini aclaparador de la seva mare. Rosalie comparteix les seves sensacions amb un domador de circ frustrat, cleptòman, i que espera, en va, crear un espectacle per anar a treballar a un circ; només li falta trobar un lleó però no hi ha manera… També hi ha l’Aude, una noia que jeu tot el dia en un sofà decidint si se’n va a la fàbrica a treballar o al llit amb el cambrer del bar del barri. Les sensacions que s’extreuen de la relació de tots aquests personatges, del seu modus vivendi, les seves pors, els seus anhels i els seus amors. La història està dividida en tres volums, cadascun d’ells amb un personatge diferent com a protagonista i que expliquen la mateixa història des d’un punt de vista diferent.
En definitiva, una delícia per als degustadors de plaers mínims i alhora profunds.

EL BON VI DE BURDEUS

2010-11-17T11:15:00.002+01:00

Per escoltar...

2010-11-12T13:58:00.001+01:00

ARRIBA LA TARDOR!

2010-10-20T13:35:00.007+02:00

Quan arriba la tardor tornem al recolliment, als bons propòsits, al començament de cursos, de col·leccionables, a tornar a agafar el ritme habitual; passada la disbauxa de l’estiu que la gent surt al carrer, s’acaben les reunions i tot es relaxa i podem gaudir de més temps lliure (com ha de ser!).
Aquesta tardor, però, és especial per a mi. Primer perquè ens hem decidit a reformar la casa gràcies a uns petits insectes que es diuen tèrmits i que durant anys se’ns han estat cruspint els armaris de la cuina, bastiments de portes i armaris i… sorpresa! Unes bigues de fusta, les úniques que hi havia a casa i que suportaven el quarto de bany. Per aquest motiu tenim tota la casa potes enlaire, la meitat en capses i armaris i l’altra plena d’una polseta fina i fastigosa d’un color rogenc que li dóna un toc molt particular a tooots els racons. Els nous habitants, paletes, fusters, llauners… campen per tot arreu enderrocant, picant, foradant... Òbviament hem hagut de marxar-ne i allunyar-nos nord enllà a una altra casa més civilitzada i endreçada i la família s’ha hagut de dispersar per no atabalar i molestar més del compte a les àvies que ens han acollit. Això fa que, en aquests moments no sapiguem on es troben moltes coses (aquell jersei negre que hi havia a l’armari, el llibre del Xavier Bosch que tenia a mig llegir, la calculadora del calaix del menjador, els mitjons, les bosses d’escombraries…) i genera una sensació de provisionalitat permanent que en certs moments aclapara. Només la idea de com quedarà la casa quan hagin marxat tots aquests que ara hi campen impunement ajuda a suportar-ne els inconvenients.
Segon perquè la nostra filla “petita” se n’ha anat d’Erasmus a Burdeus i això també genera un buit que només omplim de tant en tant amb converses a través de l’Skype, aquest sistema de comunicació a través d’ordinador que permet parlar i veure a l’interlocutor encara que sigui d’una manera sincopada.
Serà una tardor llaaaaaaarga, desordenada i una mica “estressant” per tots aquests temes oberts. Poc a poc ens hi anirem habituant i semblarà que sempre haguem viscut així.
De totes maneres, per no fer una entrada exclusivament personal, recomano la lectura d’una petita perla: El gat de Montmartre que ha escrit el meu germà Josep, amb unes il·lustracions molt boniques i adequades d’en Roger Olmos. Un gat que revoluciona el món de la pintura que es vivia a París a mitjan del segle passat. Molt divertit i amb una reflexió encoberta sobre el món de l’art. Busqueu-lo i compreu-lo, és clar!

QUINA PASSADA!

2010-08-27T17:52:00.002+02:00

DECIDEIX!

2010-04-13T13:10:00.002+02:00

METEOR SLIM

2010-04-13T12:19:00.009+02:00

Per Setmana Santa vaig endur-me aquest llibret que m'ha sorprès. Un dibuix de traç espontani i lliure crea un ambient pesat, però lleuger alhora. En blanc i negre aconsegueix una ambientació molt adient a la història que explica: Un bluesman autèntic que la seva vida és la guitarra i volta per tots els ambients de l'època intentant fer-se un nom. Acompanyat de whisky i de música, no aconsegueix els seus somnis i busca constantment no sap ben bé què. És el plany del blues, un plor contingut, melancòlic però precís i virtuós. El dibuix també és així: espontani, clar i fosc, ràpid però detallat quan convé. M'ha agradat. Frantz Duchazeau crea una història que t'enganxa des del començament. El protagonista provoca tota mena de sentiments: ràbia, llàstima, complaença i desesperació. Rodejat d'un ambient decadent però real, la seva vida esdevindrà un cúmul de despropòsits que es va embolicant a cada pàgina que tombes.
Una edició força acurada a càrrec de Ponent món i un format poc habitual però agradable i fàcil de llegir. L'anirem seguint.

BRUSSEL·LES

2010-02-08T17:14:00.005+01:00

El passat 22,23 i 24 de gener vam anar a Brussel·les aprofitant els "vols barats" de Ryanair. Val a dir que aquesta ciutat no és cap cosa, té una magnífica plaça central amb uns edificis realment espectaculars i uns carrerons curiosos al voltant plens de restaurants on es mengen musclos amb patates fregides (el plat nacional i que no és cap exquisidesa gastronòmica) i poca cosa més. Tot el complex del Parlament europeu és lleig, trist, els parcs estan molt deixats i la ciutat bastant bruta... i va ploure tot el cap de setmana, però sempre va bé sortir de casa i visitar aquestes ciutats europees.
Vam visitar el Centre de la Bande Dessinée (foto); un museu dedicat al còmic belga ubicat en un edifici modernista molt bonic i amb una llibreria on hom s'hi pot passar un parell de dies mirant publicacions que aquí no es troben. El museu en sí, segueix la personalitat de la ciutat: bastant deixat, amb fotocòpies descolorides i un dit de pols als prestatges on hi havia objectes col·locats, però recull originals del genial Franquin i d'altres dibuixants belgues, i reproduccions de l'omnipresent Tintin. Li faltaria una mica d'actualització i organització. Potser la millor descoberta va ser una petita llibreria "Tropismes" d'aquelles que t'hi perdries durant hores i una "filial" (l'appartement) exclusivament dedicada al llibre infantil, juvenil i al còmic. Un lloc deliciós, molt acollidor i on vaig descobrir un llibre "les noceurs" de Brecht Evans que ha estat la perla del cap de setmana. Unes il·lustracions transparents, plenes de color i una història molt original. Val la pena!
www.tropismes.com

SORT QUE ERA MITJA, LA MARATÓ!

2010-01-18T01:21:00.001+01:00

Diumenge 17 de gener, a les 9 del matí, surto –com molts diumenges- a buscar el diari i em trobo el Passeig 22 de juliol tallat, ple de tanques i de corredors que ja s'estaven escalfant per començar a córrer la Mitja Marató que començava a les 10 del matí. A la carretera de Matadepera hi ha un Policia Municipal i li pregunto que com ho haurem de fer els veïns de l'Antic Poble de Sant Pere per sortir de casa. Em respon que ens haurem d'esperar que acabi la cursa, cap a la una del migdia… Jo me'l miro descregut i li torno a fer la mateixa pregunta. Ell em respon que potser a 2/4 d'una ja es podrà sortir. Com que no m'ho puc creure torno a casa, al carrer Major de Sant Pere, i truco per telèfon a la Policia Municipal i els comento que com és que ens tallen totes les sortides del barri sense cap avís –ho subratllo, sense cap avís previ- i que de cop i volta no puguis sortir fins a 2/4 o la una del migdia. I si tingués un bitllet d'avió per marxar a les 12 del migdia? I si tingués un parent malalt i hi hagués d'anar ràpidament? I si, simplement, em vingués de gust sortir a visitar un amic que viu lluny? I si un avi de les residències del carrer tingués algun problema?... Per això caldria aturar una Mitja Marató? Li comento a l'interlocutor telefònic que potser es podria obrir, durant la cursa, el pont de Sant Pere i els veïns podríem sortir per allà i anar on calgués, però a l'entrada del pont hi ha "una pilona" i algú l'hauria de treure amb una clau. L'interlocutor em pregunta, a mi, si sé qui té la clau d'aquesta pilona… Més perplex encara que durant la conversa primera amb el Policia Municipal, li responc que no, que no sé qui té la clau de la "pilona" però que ell que està al quarter de la Policia Municipal sí que ho hauria de saber. Doncs no, no ho sap, i a més avui és diumenge i els que potser ho sabrien no hi són. Ens anem trobant uns quants veïns que volem sortir del barri i tornem a parlar amb un Policia, ara a l'Avinguda Puig i Cadafalch. Ningú ho ha previst. Ningú ha avisat. De cop i volta passa el cotxe escombra de la cursa i ens diu –el Policia Municipal- que si ens afanyem, abans no passi la propera volta ens obrirà les tanques i podrem sortir d'aquesta gàbia… Ens afanyem i aconseguim sortir d'aquest atzucac de manera precipitada com si ens escapéssim d'una malifeta…

PAPÀ, MAMÀ, DE GRAN VULL SER COM EL MILLET!

2009-12-01T12:46:00.003+01:00

Aquest és un Estat singular. Mentre un jutge estrella amb vocació de Bruce Willis es dedica a engarjolar a “pressumptes” delinqüents com en Macià Alavedra, en Lluís Prenafeta, en Bartomeu Muñoz (alcalde de Santa Coloma de Gramanet), Manuel Dobarco (Regidor d’Urbanisme de Santa Coloma), Luís García -Luiggi- ... amb un desplegament mediàtic digne de Hollywood, incloent-hi l’emmanillament dels acusats i retenir-los a Madrid per si es volien fugar, altres jutges deixen en llibertat a delinqüents confessos com en Fèlix Millet i el seu col·laborador Antoni Montull que volten tranquil·lament pel carrer i van a endrapar a restaurants de categoria de la capital catalana mentre els seus “pressumptes” col·legues tasten el “ranxo” de la presó de Soto del Real.
Jo que sóc imbècil, i no entenc res, ja he dit als meus pares que quan sigui gran vull ser com aquest Fèlix Millet: durant anys ha estat vivint de puta mare, fotent la mà al calaix del Palau de la Música Catalana, col·locant a tota la seva família i amics per tot arreu on passava, viatjant a paradisos exòtics, fent negoci amb els consogres, dilapidant el prestigi familiar amb una elegància envejable, subvencionant Fundacions de partits polítics coneguts i algunes de desconeguts (PI=Àngel Colom), acceptant reconeixements públics mentre pel darrera els fotia la cartera... I quan t’enganxin només has de dir: Ai! mira quina tonteria! no volia pas fer-ho, ara ho torno tot! Aleshores tornes 3 milions d’Euros –mentre s’està comprovant que en vas fotre més de 25– i tothom diu: pobre home, tant de bo que ha fet pel país, un mal dia el té tothom!
Mentrestant, el Fèlix Millet i família esmorzen ostres amb xampany a la seva recentment remodelada casa de l’Ametlla del Vallès.
De fet, som imbècils... o no?

PRESENTACIÓ DE LA CAPSA-LLIBRE: UN ABECEDARI PER APRENDRE A VIURE

2009-12-01T09:56:00.004+01:00

El passat dia 19 de novembre, a l'Auditori Municipal de Terrassa, es presentà la Capsa-Llibre editada en commemoració dels 40 anys de l'Escola La Roda. Va ser un acte molt emotiu, amb l'esperada trobada de gent que feia anys que no ens vèiem, que va comptar amb la col·laboració de les cançons de l'Ester Formosa i de la dansa d'en Jordi Ros, això acompanyat de parlaments de la Pilar Benejam, el Salvador Cardús (com a expare), el Pep Busquet (ànima mater de la capsa) i en Toni Poch (professor i director de l'Escola fins la seva jubilació).
L'actuació de l'Ester, a mi personalment, em va fer posar la pell de gallina amb les interpretacions de cançons de l'enyorat Ovidi Montllor, una joia poc coneguda que mereixeria un reconeixement més mediàtic.
Pel que fa a la Capsa-Llibre, crec que el resultat final va ser espectacular. És de les poques idees cares de fer i difícils (degut a la seva complexitat material i a les múltiples col·laboracions que es van haver de coordinar) però que al final ha tingut un resultat notable pel que fa a la qualitat del producte. És una publicació interessant i que no està tancada, hi haurà noves incorporacions que un dia o altre hi anirem encabint. L'aportació artística dels separadors de les lletres crec que reflexa molt bé l'esperit de La Roda: hi ha de tot, fotogrtafia, il·lustració, ceràmica, disseny... de gent de totes les edats i de múltiples tendències.
Com a mostra penjo aquesta il·lustració de l'Alba Garcia que darrerament està fent uns contes maquíssims i amb una sensibilitat especial.
Tothom qui la vulgui comprar, pot passar per l'Escola La Roda o per la Llibreria Cinta on està a la venda per la mòdica quantitat de 30 Euros, que pel què és està molt bé de preu. Espero que us animeu a comprar-la i a fullejar aquest abecedari... passareu una bona estona!

BLOTCH de BLUTCH

2009-10-21T13:25:00.006+02:00

He acabat de llegir aquest llibret editat per "Cúpula" que m'ha interessat molt tant pel dibuix com pel guió.
L'autor, que s'anomena Blutch, explica històries curtes –de 5 pàgines– sobre un personatge que es diu Blotch.
És un dibuixant d'acudits en un diari anomenat Fluide Glacial. El ninotaire en qüestió és un ésser repugnant: cregut, racista, superb i esperpèntic que es creu millor que ningú, que no suporta als seus col·legues i que és capaç de qualsevol cosa per a tirar endavant. No suporta cap altra branca artística que no sigui la pintura o el dibuix. Ridiculitza als músics, als teatreros, als pintors abstractes i llepa el cul del seu cap i del propietari del diari d'una manera enutjant. Però tot i això no cau malament, arriba fins i tot a caure bé amb aquest posat amorf que li confereix l'autor.
Uns dibuixos atapeïts però a la vegada molt escaients al tipus de relat que s'explica. Un estil espontani però a la vegada molt controlat i una lluminositat absent que fa que retrati a la perfecció l'ambient on es mou aquest personatge.
Molt recomanable. Uns retrats càustics de les relacions personals, de l'art i dels artistes. Aquest còmic ha rebut diferents premis, entre ells el millor àlbum còmic a Angoulème l'any 2000.

40 ANYS DE LA RODA!

2009-07-29T13:17:00.003+02:00

Ja fa quaranta anys que una colla de marrecs i una colla de mestres van començar l'aventura de l'Escola La Roda. En aquells temps anàvem al Gresol (a la Rutlla, on ara hi ha la botiga de mobles La Rotllana) i vam canviar de "cole" per anar a una escola nova que començava aleshores amb en Carles Casellas, el Dioni Puga, el Toni Poch, la Rosa Font... de "profes". Era una escola nova (tot i que els tres primers mesos vam anar al carrer Puignovell en un edifici vell mentre acabaven les obres a la carretera de Matadepera), amb mestres nous i una manera d'entendre l'ensenyament totalment diferent. Des del primer dia ens vam sentir partíceps d'aquella experiència; participàvem en la seva construcció, fèiem assemblees, anàvem d'excursió, sortíem al carrer a conèixer Terrassa, visitàvem exposicions a Galeries de Barcelona... cap dels nostres amics que anaven a d'altres escoles de Terrassa feien el que fèiem nosaltres.
També apreníem llatí, matemàtiques i francès, però a més anàvem a "la Sala Negra" on el Pep Busquet ens feia descobrir els llenguatges visuals, redactàvem diaris, viatjàvem a Banyoles per descobrir el romànic de Porqueres, les aigües sulfuroses i el "negre dissecat" del museu Darder. Apreníem d'una manera apassionant, ens transmetien la curiositat per saber coses i sense adonar-nos-en, estimàvem el nostre entorn, el nostre país, la nostra llengua...
Ja diria que cap dels que començàrem aquella aventura l'hem oblidat ni l'oblidarem.
Ara, el 2009, commemorem els 40 anys d'aquella gesta i estem preparant una publicació que farà història: "Un abecedari per aprendre a viure" on es respira aquesta experiència des de la primera a l'última pàgina. No us ho podeu perdre, serà una experiència ciutadana com ho va ser la creació de l'escola La Roda.

DISSABTE, VACANCES!!

2009-07-29T12:16:00.003+02:00

Diumenge anem cap al Parc Natural de Les Cevennes al país veí francès. Una setmaneta de càmping i natura per carregar les piles i tornar amb energies renovades per continuar... Té molt bona pinta i si fa bon temps podrem caminar, passejar, menjar i dormir: vacances!

VISITA AL MÓN DE LA FANTASIA

2009-06-03T18:38:00.006+02:00

Aquest darrer cap de setmana hi ha hagut, a Barcelona, el 27 Saló Internacional de Còmic de Barcelona. Com cada any, els que estem una mica “pirats” per aquest art hi hem anat a fer un volt. Només entrar ja estàs rodejat d’una mena de personatges que hom es pregunta: “on són durant la resta de l’any?”. Realment aquesta gent existeix: pell blanca, cabells llargs, samarretes negres amb dibuixos espectaculars… Amb una fal·lera inexplicable, remenen caixes de còmics antics, àlbums ja fora de circulació, comenten edicions dels anys 50 d’una editorial americana que ningú coneix o bé fan cua en un estand on un personatge desconegut signa llibres amb uns dibuixos realitzats amb una facilitat esfereïdora. Comparteixen espai amb pares despistats que acompanyen adolescents buscadors de novetats de “Manga” i noietes disfressades de ratolí amb faldilletes roses i ulls plorosos. Acostumats com estan a esperar-se als passadissos del “Zara” o altres botigues de roba, esperen pacientment que el marrec agafi tres o quatre llibrets d’aquells que es llegeixen començant pel darrere i es queixin pel preu que tenen aquestes publicacions.
Enmig de tots aquests voltem els que ens agraden els còmics i busquem un estand d’una petita editorial basca que edita coses d’una gran qualitat, els “cerveseros” (amb “carinyo”) que van directament a veure l’estand d’El Jueves o La Cúpula o els dibuixants novells que es queden bocabadats amb el material que volta per sobre els taulells.
Jo reconec que m’hi passaria hores, miro, remiro, torno a mirar i cada vegada quedo més meravellat de les històries que es publiquen i de la gran qualitat de les il·lustracions però la crisi és la crisi i no està la cosa per comprar-ne gaires de cop; es tracta d’anotar-los a la memòria i de tant en tant firar-me’n algun.
Aquest any la Carme ha triat un llibre “arrugas” del Paco Roca i a mí ja m’està bé, és una història sobre la gent gran, l’alzheimer i les residències explicada amb molta sensibilitat i amb uns dibuixos senzills i d’una gran expressivitat. Quan me l’hagi mirat amb calma ja us en parlaré.
En definitiva, una visita que recomano a tothom una vegada a l’any…

TOTHOM POT SER PRESIDENT!

2009-05-01T21:48:00.016+02:00

A l'edat que tinc, veig una mica complicat canviar de feina, però en Kap m'ha obert una possibilitat en la qual no hi havia pensat: ser president del govern!
És amb aquesta intenció que em vaig comprar aquest entretingut llibre-manual (il·lustrat) que és ple de bons i encertats consells per arribar a ser president del govern. Només té dues "pegues" la primera és que t'ha d'agradar, i la segona és que, ara com ara, has d'aconseguir que et votin i guanyis les eleccions. Ara bé, un cop ho has aconseguit, el llibre d'en Jaume Capdevila és un gran manual per manar, manar! Ens ensenya a no fer res durant quatre anys, a triar ministres inútils, a no fer el ridícul en temes de protocol, a suportar els funcionaris, a relacionar-nos (o no) amb la primera dama, a enganyar els ciutadans i manipular les eleccions sense que es noti, i a recol·locar-te bé, si, passats quatre anys, t'obliguen a plegar.

"Un yibre inpressionàn, espectaculart, dise tot lu que se ha de sabé para sert pesideng del gubern. Fa tres semanes que l'estoy yegint y lla vai per la segona pájina..." (Josep Maria Aznar, català en la intimitat)

"Un llibre? què és un llibre? Segur que és una arma de destrucció massiva..." (George W. Bush)

"Me'n podrien fer un resum de tres pàgines?" (José Montilla)

Ja veieu que se l'han llegit personatges interessants, i sembla que en Rodriguez Zapatero el va regalar a l'Obama, i el Rei n'hi ha regalat un al Sarkozy durant la visita que aquest darrer ha fet a l'Estat Espanyol. El Borbó és l'únic que no li cal llegir-lo, el seu càrrec és vitalici i hereditari i enlloc diu que cal saber llegir... Els d'Angle editorial es deuen estar forrant, i en Kap també! Si d'aquí quatre dies es presenta a les eleccions no el votéssiu! aquest s'hi passaria la vida, en sap tots els trucs!

PER SANT JORDI, LLIBRES

2009-04-06T00:22:00.009+02:00

Ara que s'acosta Sant Jordi, el dia que és obligat comprar, almenys, un llibre, vull parlar-ne de dos, que són en castellà i que no són "literatura" sinó això que ara anomenen "novel·les gràfiques", que avui -diumenge- he tingut temps de rellegir i remirar i trobo molt interessants.
L'un és CAFÉ BUDAPEST d'Alfonso Zapico, un dibuixant asturià que fa de "ninotaire" a La Nueva España i que ha publicat La guerre du professeur Bertenev, a França per Editions Paquet i que ve rebre el Prix BDRomanesque en el FestiBD Ville de Moulins el 2007. També ha col·laborat en un altre àlbum col·lectiu, Un jour de mai, editat també el 2007 per Paquet amb guió de Régis Hautiere.
Yechezkel Damjanich és un jove violinista jueu que viu amb la seva mare a la desolada Budapest de 1947. Un dia rep una carta des de Jerusalem del seu oncle Yosef, del que no en sap res des de fa 12 anys, i al que la seva mare no li fa gràcia sense cap raó aparent. Fugint de la misèria, ambdós arriben a Palestina en un moment polític convuls, just abans que els anglesos abandonin la regió.
L'oncle Yosef regenta el Cafè Budapest, un pintoresc local proper a la ciutat vella, on coincideixen jueus, àrbs, occidentals... Un efímer oasis d'harmonia on les notes del violí de Yechezkel no tardaran a deixar pas als obusos Davidka, les bombes àrabs, l'odi i la destrucció. El Cafè Budapest es converteix en un petit escenari on es reflexen el caos i la barbàrie presents a tot Palestina.
Uns dibuixos, senzills, frescos... però molt expressius i que reflexen sense barroquismes l'esperit de la narració i l'ambienta magistralment. http://www.astiberri.com/

I l'altre és FUEYE, un llibre d'edicions Sins entido, guanyador de la primera edició del Premio Internacional de Novela Gráfica organitzat per Fnac i Ediciones Sins entido. L'autor, Jorge González (1970, Argentina) fa més de tretze anys que viu a Catalunya i ha treballat amb Horacio Altuna i amb ell ha fet un altre llibre genial Hate Jazz editat també per Sins entido. Darrerament ha treballat també en temes d'animació.
Aquest llibre, FUEYE, és el viatge d'un vaixell que marxa d'Itàlia i navega durant 40 dies fins arribar a Buenos Aires. Allà comença la història d'Antonino i el seu fill Horacio. Viuran el procés social, polític i cultural de canvi que la immigració europea va produir a l'Argentina de principis del segle XX. Els dibuixos són molt diferents de l'anterior, aquí el traç queda fos en un fons de color i no acaba de definir l'ambient, sinó que l'insinua, l'esbossa i el alguns casos quasi ni el mostra, són unes taques que defineixen amb gran expressivitat la malenconia que traspua aquest llibre, és com si sentissis aquells acordions petits que acompanyen els tangos. Per cert, a través de la http://www.marcelomercadante.com/ podeu "descarregar-vos" la banda sonora d'aquest llibre composta per aquest músic argentí que ha col·laborat amb molts músics del país i l'estranger: Andorra, Euzkadi, Galícia... http://www.sinsentido.es/
Tots dos són molt recomanables i crec que us faran passar una bona estona tot disfrutant d'uns dibuixos realment expressius i adequats a la narració. Tenint en compte que això també és literatura, i malgrat siguin en castellà, fareu una bona compra. Els Monzó, Carme Riera, Joan Barril o Jaume Cabré ja hi sereu a temps a trobar-los qualsevol altre dia! I sinó, a finals de maig al Saló del Còmic de Barcelona, allà els trobareu.

LA POLICIA ESTÀ AL SERVEI DELS CIUTADANS...

2009-03-20T01:46:00.003+01:00

L'actuació dels Mossos d'Esquadra durant la manifestació dels Estudiants dimecres passat a Barcelona posa de manifest almenys dues coses:
La primera és que són els mateixos gossos amb diferent uniforme i cobrant més.
La segona és que els seus caps són una colla d'ineptes i uns cafres de l'alçada d'un campanar. Ja em direu que això de què el poder corromp és un tòpic, però si a més ets inútil, et converteixes amb un inútil corromput i això ja no s'aguanta.
Dissabte passat, pels carrers del centre de Terrassa, passejaven -aparellats- un mosso i un policia municipal. M'hi vaig acostar -no massa per si un cas- i en quin idioma parlaven? Qui ho endevini té una visita pagada al Centre de Normalització Lingüística!
El conseller Joan Saura s'està lluint amb aquesta actuació i d'altres que l'han precedit. Però no patiu, tots estan molt penedits d'haver vist el que van veure i demanen perdó a la gent si els van fer "pupa" i el director general diu que no tornarà a passar. En Xoan Saura sha d'acabar de llegir els informes que li redactin es caps de torn per a fer-se'n una idea i després ens explicarà el que va passar. Ja ho hem vist i en directe, Xoan, el que ha passat, i a qualsevol país civilitzat un inútil corromput, quan ho posa de manifest d'aquesta manera, se'l fa dimitir i dimiteix, també, qui l'ha recolzat. I els altres? ERC, PSC... qui camina amb un coix al final coixeja.
Ja ho deia en Quico Pidelaserra: La policia està al servei dels ciutadans... la continuació, vosaltres mateixos!

10 ANYS I UN DIA

2009-03-19T20:09:00.006+01:00

La Teresa-M. Sala m'ha fet arribar un petit llibre de poesia del seu pare, l'Anton Sala Cornadó, un gran poeta i una més gran persona que vaig conèixer a Tírvia cap els anys 70. El recordo sempre somrient, un gran conversador i un inesgotable curiós sobre qualsevol matèria: la natura, la pintura, la literatura -és clar-, la història... Podíem parlar llargament sobre qualsevol tema que sempre mostrava un cantó que fins aleshores m'era desconegut. Tot un personatge per un cadell com jo en aquella època dels finals del franquisme quan ell ja albirava un final/principi d'etapa ple d'esperança, on tothom hi tindria cabuda... per això lluitava.
Com a mostra, un poema del seu llibre Suite Pirenenca publicat l'any 1972 per Edicions Mirador del Pirineu d'Andorra la Vella:

El meu país
Si a l'altra banda de la mort
em quedava el record;
si més enllà
jo podia triar,
triaria de nou
la terra que ara em cou.
Tornaria,
ben buida la cistella,
si calia,
a la terra que plora de vella,
a la terra més bella.
Em quedaria al meu país
i faria el mateix que he fet fins ara:
plantaria un avet i un somrís,
escoltaria créixer l'herba i l'aigua clara,
donaria la mà als enemics
i escapçaria el bec a les guineus.
I tots seríem rics.
I tots fórem hereus.
El meu país
és com tots els països del món:
hi neix el fum espès i gris
i al cim de les muntanyes
la neu s'hi fon;
hi ha gent de pells estranyes
i animals esquerps,
homes que són com serps
i àngels amb tronc de pi.

Si podia quedar-m'hi, no faria camí.

I aquest altre, escrit l'any 2004 i publicat en aquest llibre que he rebut titulat 10 Anys i 1 Dia en una edició personal i molt acurada.

EL NOSTRE AMOR DE CADA DIA

TINC poques coses i no les valoro,
fulles de salze a l'estiu
ombrejant-me els neguits.
Et tinc a tu, m'estimes i t'adoro.
Què hi fa que tot s'enfonsi!
Vaig a remolc d'un cigne platejat,
somni i futur i l'alta voluntat
d'un destí generós.
Un vas amb aigua clara, un paper,
un vell amic que m'explica secrets,
parigua i núvol negre, calçador,
maldecaps i alegries
i un estel que em visita cada nit,
nota i silenci brodant crits i cançó.

Llegint-lo he recordat com era l'Anton i pel que veig continua entossudit en regalar-nos mots que ens fan passar una molt bona estona, com una bona abraçada d'un amic que fa temps que no veiem. Felicitats Anton i gràcies!

CAP DE SETMANA A SEVILLA

2009-01-22T17:26:00.003+01:00

Aquest cap de setmana hem estat tota la família Lluch i Cia a la Sierra de Sevilla, prop de Castilblanco de los Arroyos. No em podia imaginar que a una hora i mitja de Sevilla hi hagués aquest paisatge. Vam anar a veure el meu germà, Salvador, que feia 50 anys i la Rosalie ens va convidar a tots. Va ser una sorpresa, ell no s'ho esperava, i va quedar molt sorprès.
Un cap de setmana molt agradable en un lloc molt bonic, una finca per on hi campen cérvols i porcs senglars i ells -la comunitat on viu- crien cavalls i cabres, tenen oliveres i horts, fan formatge, pa, vi, oli... una mica com els de "Cal Brinco" però amb moltes infraestructures i unes condicions de treball com cal. Penjo una foto perquè us en feu una idea...

CRISI, QUINA CRISI?

2009-01-22T13:33:00.003+01:00

Aportació a les campanyes publicitàries dels autobusos. Espero que el Sr. Solbes contesti amb una altra campanya dient: La crisi sí que existeix, comença a preocupar-te. Les administracions hi podrien col·laborar amb el subtítol: "Per això apujem els impostos i les tarifes energètiques" i els comerciants hi afegirien: "Tu gasta, ja ho trobaràs" No sé si amb un autobús n'hi hauria prou, potser podríem aprofitar els trens...

cap com el kap!

2009-01-22T13:26:00.002+01:00

Sóc un addicte al bloc del dibuixant KAP. Trobo que quasi tots els dibuixos són boníssims i les idees que té les captes només mirant els seus "gargots". Us el recomano.

AVUI COMENCEM!

2009-01-08T12:19:00.005+01:00

Tot just començo a barallar-me amb aquests maleïts menús de finestretes, contrassenyes i passos previs a no sé ben bé què, però pot ser una eina interessant i intentaré tenir-la al dia...
Ja comencem amb els propòsits del canvi d'any.